dijous, 14 de febrer de 2019

AVALUACIÓ D'IMPACTE DE L'ACTIVITAT "UN MATÍ D'ORQUESTRA A L'AUDITORI"

La música i la cultura com a instruments de benestar i inclusió social


Els beneficis per a persones amb Alzheimer, discapacitat intel·lectual i el seu entorn.


Aquesta investigació se centra en l'activitat Un Matí d'Orquestra, del programa Apropa Cultura de L'Auditori, dissenyada l'any 2012. L'activitat s'adreça a persones amb demència (els dimarts al matí) i discapacitat intel·lectual (els dijous al matí).

Després d'uns quants anys veient que passaven coses molt rellevants, ens vam decidir a avaluar-ho amb la Universitat de Vic i amb l'ESMUC. Aquesta activitat ofereix la possibilitat d'utilitzar l'equipament de L'Auditori a partir de tres activitats.

Part 1 - Trobada


Trobada amb músics de l'OBC o de l'ESMUC
Horari: d'11:15h a 11:45h

Part 2 - Audició


Assistència a un assaig de l'OBC a la Sala 1 de L'Auditori
Horari: de 12:00h a 12:25h


Part 3 - Taller


Fer música junts i juntes amb instruments d'orquestra conduït per un musicoterapeuta
Horari: de 12:35h a 13:15h

Els objectius de la investigació han estat avaluar i comprendre l'impacte de l'activitat Matí d'Orquestra en la salut i el benestar dels usuaris però també a cuidadors, professionals, acompanyants, estudiants de l'ESMUC, músics de l'OBC, musicoterapeutes, gestors dels centres socials i de la salut de l'Auditori.

S'han utilitzat tècniques quantitatives, però també qualitatives i d'una mostra de 8 grups en total i 106 persones, i entrevistes en profunditat.

Com a conclusions de la investigació destaquem pel que fa al benestar emocional, les persones amb EAD i DI mostres d'un clar gaudi i una apreciació del projecte, augmenten les seves capacitats d'atenció i concentració i no genera cansament. Pels musicoterapeutes, l'activitat és una font de motivació, satisfacció i benestar. Pels músics de l'ESMUC i OBC, un enriquiment personal. Pels cuidadors i familiars constaten la tranquil·litat, el benestar i la satisfacció que genera l'activitat. Especialment pels familiars, que suposa una ocasió de trobaments amb la persona amb EAD. Les entitats socials consideren que és una oportunitat de manifestar lliurament les seves capacitats i emocions.

I per últim, volem parlar dels 10 punts clau que generen l'èxit de l'activitat:

La institució cultural. Dur-ho a terme en un equipament cultural d'alt prestigi com és L'Auditori garanteix l'interès per part dels usuaris, ja que es tracta d'un centre cultural i d'oci reconegut per la comunitat.
El potencial de la pràctica de les arts. Especialment la música. Utilitzada com a mitjà de contacte social i d'expressió no verbal, fomenta la motivació, les habilitats comunicatives i les interaccions socials dels usuaris.
Dona accés a artistes de primer nivell. L'OBC. Assistir a un assaig orquestral és un aspecte molt ben valorat, ja que no és una activitat que es pugui fer habitualment. També s'ha de promoure la proximitat i una actitud de diàleg dels intèrprets que participen en les trobades amb els usuaris.

Professionalitat de qui dirigeix l'activitat. Un punt important a destacar és que els qui condueixen l'activitat siguin musicoterapeutes, a més de músics, i tinguin experiència i aptituds per guiar el grup d'usuaris seleccionat. D'aquesta manera s'afavoreix la comunicació amb els participants i es fomenta la creació d'un vincle amb ells, i es pot adaptar l'activitat i la comunicació a les necessitats de cada grup.
Els treballadors de la institució. L'alta implicació i motivació en l'activitat dels treballadors de la institució cultural (organitzadors, músics, becaris...) possibilita que aquesta es desenvolupi de la millor manera possible.
Afavorir les relacions socials dins i fora del grup. La dinàmica de l'activitat afavoreix la interacció entre els diferents participants (usuaris, professionals i acompanyants) i resulta un aspecte positiu per garantir-ne l'èxit. És molt important la implicació dels cuidadors i familiars en l'activitat per afavorir les relacions socials i estrènyer el vincle amb els usuaris.
Activitat adaptable. Adaptar a nivel cognitiu i físic cada part de l'activitat en funció de les necessitats de cada individu en els grups permet que els usuaris s'hi interessin i hi participin i evita situacions de frustació, pèrdua d'interès o d'atenció si no es pot seguir o implicar-se en l'activitat.
Combinació de participació activa i passiva. Facilitar la participació activa dels usuaris, sobretot a la part del taller musical, perquè deixin de ser agents passius que assisteixen a una audició i així incrementar el seu benestar.
Possibilitar l'expressió individual. A través de la música es promou la llibertat d'expressió, ja sigui de manera lliure o guiada a l'última part de l'activitat.
Participació comunitària i cultural. La participació en activitats comunitàries i culturals fora dels espais propis de cada centre contribueix al manteniment del benestar subjectiu de les persones, ja que es tracta d'una experiència social motivadora i gratificant que pot estimular les relacions socials. Per aquest motiu, es torna necessari oferir activitats culturals que puguin proporcionar benestar a la societat, a través de propostes que es reconeguin en els programes públics socials i de salut.

Podeu venir a visitar l'activitat si us interessa, escrivint a apropa@apropacultura.cat

Podeu consultar tot l'estudi a https://www.apropacultura.cat/ca/recurs-formacio/musica-cultura-como-instrumentos-bienestar-inclusion-social

Sònia Gainza, directora d'Apropa Cultura



dilluns, 4 de febrer de 2019

EJEMPLO DE ACCESIBILIDAD... O CASI

Me dirijo al Museo de la Seda de Valencia. No me gusta especialmente el tema pero me han hablado muy bien de él.

Entro desde la calle Guillem de Castro y sobrevivo a los adoquines que hay en la fachada de la ermita de Santa Llúcia.

Continúo el paseo por la calle Hospital, dónde ya no hay adoquines salvo dos estrechas filas laterales y cada cinco o seis metros una horizontal que une las anteriores. Dejo atrás la Biblioteca Municipal y el Consell Valencià de Joventut hasta que llego al Colegio del Arte Mayor de la Seda, donde se encuentra el museo. Parece arreglado para la entrada de los carros a descargar material pero sólo hay un hueco para las ruedas lo suficientemente ancho para que entre en mi silla de ruedas.

 Dos puertas de cristal dan paso a la recepción del museo. La superficie sigue siendo plana, el asidero de la puerta se encuentra a una altura razonable y el peso de la puerta de cristal no es exagerado, por lo que puedo abrir desde la silla y entrar al museo.

Ya en la recepción, observo a mi derecha una escalera que baja desde el primer piso y, al fondo, otra escalera. En el centro, un vano desde el que se ve la exposición abajo pero veo que hay unas escaleras por lo que pienso que no debo entrar por ahí.

Por la primera escalera baja Mª Luisa Llorens, secretaria del presidente del Colegio que se presenta y solícita me pide que la acompañe. Vamos hasta el otro extremo de la recepción, donde una rampa me lleva hasta la salida. Luisa me dice que se entra al museo desde un pequeño almacén a la derecha, en el patio de la cafetería, llamada Espai de seda.

Una vez dentro, Luisa me indica que se trata de la tienda y que en ella está ubicado el aseo accesible. Me pide que la siga hasta el ascensor y, una vez allí, me cuenta la marcha a seguir: primero al sótano, dónde está la exposición; después, al segundo piso para ver el Salón de la Fama   y, finalmente, al primer piso, donde ella trabaja y se encuentra la biblioteca.

El ascensor (sí, un ascensor en un edificio del siglo XV) tiene marcados los pisos en número y alfabeto Braille pero está mudo. En otros lugares, una locución te cuenta en qué piso estás y si se encuentra abriendo o cerrando las puertas. Cada piso tiene señalado en el panel del ascensor si se trata del sótano, del segundo o del primero. No sé si cumple las condiciones que se reclaman, a efectos de señalética, para los discapacitados intelectuales.

Realizo la visita siguiendo las indicaciones de Luisa. Primero voy al sótano y veo la exposición, veo trajes de época, de fallera y prendas eclesiásticas. Voy después al Salón de la Fama y veo la pintura en el suelo y varios carteles de otros museos de la seda del mundo. En noviembre se ha realizado un congreso de museos de la seda organizado desde Valencia, aunque las jornadas del Congreso han sido en el cercano Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM). Bajo después al primer piso y veo la biblioteca, con carpetas y libros muy antiguos. Finalmente, vuelvo a la tienda para salir del museo y observo los viejos telares que se utilizaban para  hilar, todos de madera.

Vuelvo a la terraza de la cafetería y desde allí salgo de nuevo a la calle. Ha sido una visita satisfactoria ya que no he encontrado ningún obstáculo ni barrera para deambular en mi silla de ruedas por los tres pisos del museo. No sé si para otro tipo de discapacidad el Museo de la seda de Valencia será tan accesible cómo ha sido para mí.

Finalmente, ya en la calle, me dirijo al MuVIM y vuelvo a encontrar el terreno para entrar a este segundo museo formado por adoquines. Pero esa... esa será otra historia.

Juan J. Moreno

dijous, 17 de gener de 2019

SENYES D'IDENTITAT. RETRATS DE DONES

A la tardor de 2018 la Fundació Joan Miró ha presentat una exposició titulada Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya.

Lee Miller va ser coneguda primer com a model i després com a fotògrafa d’avantguarda. També va destacar per la seva forta personalitat artística en un context dominat pels homes. Emocionalment, va quedar marcada durant tota la vida per haver patit abusos sexuals quan era una nena.

Senyes d’identitat. Retrats de dones és un projecte de gènere vinculat amb aquesta exposició temporal. Les dotze dones protagonistes també han hagut de superar maltractaments i són supervivents de situacions violentes.

Es tracta d’una proposta dissenyada per dues fotògrafes (CLICme), que comprèn tot un seguit de sessions fotogràfiques i que ha acabat sent una exposició a les sales de la Fundació Joan Miró.




El fil conductor és l’autoretrat entès, però, de manera oberta: amb la càmera a les mans les dones ens mostren el que volen d’elles mateixes, dels seus mons, dels seus paisatges. Ha estat un procés d’introspecció i de comunicació.

A les sessions, les participants han après els conceptes tècnics bàsics, però sobretot no han parat de fer fotografies, de seleccionar-les, de revisar-les i de comentar-les en un corrent de creació frenètic i continu. La càmera s’ha convertit, per a elles, en una nova eina per expressar-se, per enfocar la realitat de maneres diverses, un recurs alliberador.

Les dotze protagonistes estan vinculades a Hèlia dones, una associació que dona suport a dones que pateixen violència de gènere. Hèlia els ofereix suport psicològic, assessorament legal i acompanyament. Són dones que provenen de contextos molt diversos i que comparteixen un passat comú. Però el que realment les defineix és el present: el seu coratge i la seva resiliència, les ganes de tirar endavant i d’aprofitar la nova oportunitat que la vida els ofereix. Són, a més, dones profundament agraïdes per les atencions que reben. Quan va començar el projecte algunes es coneixien, altres no. Quan es va acabar eren un equip. Ara han fet xarxa, són un grup de suport mutu.



Jean Rebol, un pintor francès que va investigar sobre les capacitats artístiques de les persones deia: «No busco distreure-les ni entretenir-les, sinó que cerco el que hi ha de més profund en el seu interior. Si busqueu la teràpia, no trobareu res. Si busqueu l’art, trobareu la teràpia».

Així, la descoberta de la càmera com a eina d’expressió, la intensitat creativa i, sobretot, l’energia que plegades generaven han conferit al projecte una forta carrega terapèutica.

Senyes d’identitat. Retrats de dones és ara una exposició fotogràfica dels seus autoretrats acompanyats de textos i d’una successió d’imatges que expliquen tot el procés.

La mostra quedarà ens mans d’Hèlia dones perquè continuï contribuint a la lluita contra la violència masclista que sacseja la nostra societat. Aquest és el desig de les dones que l’han creat.

                                                                                              Montse Quer
Fundació Joan Miró

Projecte concebut i realitzat per CLICme
Amb la participació d'Hèlia Dones
Amb la col·laboració de FUJIFILM i Wonder Photo Shop
Amb el suport de CasanovaFoto



Testimoni de les dones d’Helia : http://bit.ly/BlogHeliaDones