TALLER DE GAMELAN AL MUSEU DE LA MÚSICA PER VISITANTS DIVERSOS

Des de l’any 2013, el Museu de la Música compta amb un conjunt instrumental molt especial: tota una orquestra del tipus gamelan gong kebyar, provinent de l’illa de Bali, Indonèsia. Consta de 17 metal·lòfons de làmines de bronze, un parell d’instruments de gongs horitzontals, diversos gongs suspesos de grans dimensions, tambors, flautes i un instrument de corda.

En aquests 5 anys des que vam iniciar aquesta experiència, han passat per la sala del gamelan grups de col·lectius amb necessitats específiques, com ara grups amb diversitat funcional -tant psíquica com física-, gent gran, salut mental, grups en risc d’exclusió social, adolescents immigrants, grups en rehabilitació d’addiccions i reclusos provinents de centres penitenciaris. Segons la tipologia de grups, hem anat veient les contribucions que pot fer el gamelan amb cadascun d’ells.

El taller ofereix a aquests grups una hora de contacte directe amb uns instruments de producció sonora d’alta qualitat, inversament proporcional a la seva facilitat d’ús. Utilitzem només els instruments de percussió, els quals són molt senzills de fer sonar. Gràcies a la qualitat dels seus materials i de la seva manufactura, els sons són cristal·lins, nítids i ofereixen una gran recompensa sensorial a l’intèrpret. La producció sonora és altament gratificant i aquesta recompensa instantània, al seu torn, estimula la implicació i participació de l’intèrpret.

El taller compta amb uns continguts que, tot i seguir una línia rectora, es van adaptant específicament en funció de les possibilitats que els acompanyants ens fan saber prèviament i també de l’evolució de cada grup concret un cop iniciada l’activitat. El taller proposa una descoberta sonora dels instruments i una apreciació de la cultura que els ha originat, en forma de jocs. Els continguts però, sempre poden quedar relegats a un segon terme si el que compta és treballar les relacions entre els membres del grup.

La característica més important de la música gamelan com a pràctica interpretativa és el fet que es tracta d’una música absolutament col·laborativa. Tot i ser una orquestra formada per diversos instruments als nostres ulls occidentals, en realitat es concep com un únic i gran  instrument. Tots els instruments al nostre abast només en són petites parts que funcionen com una unitat inseparable. És un autèntic instrument col·laboratiu: per ser tocat, es necessita la col·laboració de diverses persones. Amb el gamelan s’exemplifica perfectament que el resultat total és superior a la suma de les parts. Tothom pot trobar el seu lloc dins el grup gràcies als diferents nivells de dificultat que presenten els diversos instruments. Tothom parteix del mateix punt, amb sorpresa i curiositat, independentment del nivell musical de cadascú o fins i tot, de la seva absència. 

Aquest aspecte tan social i inclusiu del gamelan és probablement la clau del seu èxit a Indonèsia. És extraordinàriament potent i atractiu per a qualsevol institució o agrupació de persones que vulgui fomentar un sentit de comunitat i una interacció positiva entre els seus membres.

Alguns investigadors han recercat la relació entre la pràctica regular del gamelan i la prevenció de l’Alzheimer. L’estudi de Setiadi, Pangkahila i Purwata a Indonèsia, demostra que l’augment de la capacitat de concentració i el desenvolupament de noves habilitats de coordinació, intrínseques  a la pràctica instrumental amb un conjunt gamelan, comporta beneficis i reforços cognitius que ajuden a frenar l’avanç de la malaltia.

  

El treball directe amb un gamelan fomenta la concentració, la capacitat d’escolta i comunicació, el respecte als altres, la capacitat de resolució de problemes, el treball en equip i la intel·ligència emocional. Realment podem dir, tal com es considera a Bali, que el gamelan és un autèntic regal dels Déus.

Jordi Casadevall

Dissenyador i monitor dels tallers de gamelan al Museu de la Música de Barcelona

EL PALAU GÜELL S'OBRE AL BARRI

L'equipament ofereix visites i tallers a les usuàries de Diàlegs de la Dona i la Fundació Surt

El Palau Güell rep visitants d’arreu del món, en concret, més de 200.000 cada any, dels quals tan sols un 7 % són de Catalunya. Això posa de manifest que l’edifici encara és un gran desconegut per a la ciutadania local. Una de les singularitats d’aquest bé inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO és la seva ubicació al bell mig del Raval, el barri que té més equipaments culturals de Barcelona —més de 300— i, alhora, un teixit social més complex, ja que gairebé el 50 % del veïnat prové de països com el Pakistan, les Filipines, Bangladesh. Moltes de les famílies que hi habiten tenen una alta taxa d’atur i es troben en risc d’exclusió social.  Per aquest motiu, des que el 2013 el Palau Güell va posar en marxa el servei educatiu va tenir clar que havia de crear vincles amb els veïns i, en especial, amb les persones en una situació vulnerable. Amb aquesta finalitat, des de fa tres anys col·labora amb Diàlegs de la Dona, entitat que ajuda les dones nouvingudes perquè aprenguin català i castellà. Des del 2018 s’hi ha sumat l’àrea d’empoderament econòmic de la Fundació Surt, que treballa amb dones nouvingudes mitjançant el procés de reagrupament familiar.

A mesura que ens hem anat relacionant amb els veïns, hem comprovat que les barreres no són només econòmiques —ja que quan l’entrada és gratuïta (el primer diumenge de mes, per exemple) tampoc no venen a visitar-lo—, sinó també de manca de temps lliure —segons les entitats amb les quals tenim contacte, els pares i les mares fan llargues jornades tant laborals com a la llar, i en el cas de les dones les tasques domèstiques recauen en elles i les fan sense el suport dels familiars, que són lluny. Això els impedeix de gaudir d’un matí d’oci, sobretot durant el cap de setmana, el moment més habitual per a moltes famílies. D’altra banda, les barreres són també culturals, ja que sovint no saben exactament què és aquest edifici i què hi trobaran dins. Per tant, el Palau no arriba a tenir un canal de comunicació directe i fluid amb aquest sector de la població, que sí que aconsegueix col·laborant amb Diàlegs de la Dona i la Fundació Surt mitjançant les visites educatives gratuïtes.

Les usuàries d’aquestes entitats descobreixen l’immoble a través de la visita «Explora Gaudí!», la qual consisteix a trobar la similitud de les estructures arquitectòniques amb la naturalesa, i això els permet connectar amb la construcció: observen els pilars de la cavallerissa, que recorden els bolets, o la cúpula del saló central, formada d’hexàgons com els ruscs d’abelles. Tot plegat els fa volar la imaginació.

Com que moltes de les participants tenen com a referència l’arquitectura islàmica, també reconeixen de seguida les influències mudèjars del Palau, com l’enteixinat de la sala de visites o la distribució del saló central, el qual està concebut com un pati àrab.

També tenen pes a la visita la vida quotidiana de la família Güell i del servei, i els símbols que hi ha a l’edifici, que ens expliquen com era i com és la societat catalana. N’és un exemple el vitrall de la senyera del vestíbul superior, que ens serveix d’excusa per explicar la tradició de la diada de Sant Jordi.

En el cas que alguna usuària acabi d’arribar a Catalunya i no entengui ni el castellà ni el català, també és benvinguda a la visita. La solidaritat neix de seguida i alguna companya li xiuxiueja en el seu idioma d’origen tot allò que l’educadora explica. A més, pot anar descobrint l’edifici a través dels sentits. Tot plegat demostra que el Palau és un edifici inclusiu (tot i les barreres arquitectòniques), perquè les característiques mateixes de l’habitatge, que garanteixen una experiència sensorial inoblidable, van més enllà de les limitacions dels idiomes.

Així mateix, les dones que ens visiten encara mantenen els oficis artesanals, com es pot veure en els vestits que porten, amb estampats originals i de colors vius, dissenyats per elles mateixes. Per això, a l’edifici troben una font d’inspiració i un diàleg imaginari amb els col·laboradors de Gaudí, que van treballar oficis com la fusta, la ceràmica, el vitrall i la pell, els quals malauradament avui dia la nostra societat va perdent.

En el cas de la pell, coneixen la tècnica del guadamassil i del cordovà, que consisteix a treballar la pell repujada. Concretament, el guadamassil el trobem en les cadires del menjador, on les visitants poden accedir de manera excepcional. Un cop acabada la visita, el contacte que han tingut amb el guadamassil i el cordovà les permet poder fer un taller a l’espai educatiu amb la matèria primera: la pell. El taller és possible gràcies a la implicació en el projecte de l’artesana de la pell Sandra Quílez.  En aquest taller les dones elaboren un clauer amb una representació floral inspirada en l’ornamentació que han vist o un sota got fet de trencadís de peces de pell. És en aquest moment en què tenen un paper més actiu, ja que les creadores són elles.

En resum, durant la visita han pogut preguntar tot allò que no entenien i aportar-hi comentaris, han vist un espai de manera exclusiva i han elaborat un clauer que s’enduen de record. Sens dubte, tot això reforça l’autoestima d’unes dones que viuen la difícil situació que suposa arribar a un país que no saben com funciona i on els seus únics referents són la unitat familiar, els veïns i els treballadors socials.

Per acabar, una anècdota: una dona que passava per davant del Palau cada dia per anar a portar i buscar els fills de l’escola, ens va dir que abans de la visita no sabia què era aquest edifici ni què hi havia dintre. Però li cridava l’atenció. Quan hi va poder entrar, ni de bon tros es pensava que aquella façana amagaria tant treball i tanta bellesa. En certa manera, se li va obrir un món, i ara, quan hi passa per davant, el Palau ja no només és una façana excepcional, sinó també un edifici viu en la seva imaginació.

Anaïs Barnolas Soteras
Responsable servei educatiu i activitats del Palau Güell

www.palauguell.cat

NOUS MATERIALS I RECURSOS PER A FER MÉS ACCESSIBLE EL MUSEU DEL FERROCARRIL DE CATALUNYA

El passat dia 11 de novembre el Museu va estrenar nous materials interactius i accessibles. En la línia del que ens vam proposar des de l’inici del nostre Projecte d’Accessibilitat al 2016.  Són recursos per a facilitar la visita i la ubicació en el conjunt de les instal·lacions del Museu, i a l’hora permetran oferir una experiència més complerta i gratificant per a totes les persones.

Molt a prop de la recepció ha quedat instal·lat el primer mòdul multi sensorial del nostre projecte, encarregat a l’empresa Expomon, professionals especialitzats en la fabricació d’elements museogràfics i expositius d’aquestes característiques. Aquest mòdul forma part d’un treball extens elaborat pel museòleg expert en accessibilitat, Jordi Medina, que va ser subvencionat per la Generalitat de Catalunya.

D’altra banda, el mateix dia vam posar a disposició dels visitants els nous materials gràfics, tàctils amb lectura fàcil i retolació Braille, elaborats amb l’empresa Touch Gràphics Europe, fundada als EUA i especialistes en la confecció d’aquests materials. Es tracta de vint làmines amb la reproducció tàctil de la locomotora Mataró d’un dels costats, i la recreació d’una caldera de vapor seccionada, de l’altre costat, amb una breu explicació en lectura fàcil i Braille en els dos casos. Aquest material servirà per atendre grups com el que ens va visitar el mateix dia 11 del 11, de persones cegues i amb restes de visió, provinents de la Delegació de l’ONCE de Tarragona. Però també, a altres grups tant de públic general com escolars, que integrin persones amb alguna dificultat visual, que podran beneficiar-se amb aquesta possibilitat.

En el cas del mòdul, que dona la benvinguda als visitants al costat de la recepció, tant les persones amb ceguera com qualsevol altre persona que visiti el Museu pot gaudir de la informació que facilita respecte dels edificis i diferents espais que conformen el Museu.

En quant a l’àmbit educatiu escolar ja s‘han  prestat a diverses escoles les “maletes viatgeres” dels contes de la col·lecció de Contes del Museu, que inclouen a més de la titella del protagonista, Víctor, una sèrie de materials amb pictogrames i lectura fàcil que serveixen per a preparar prèviament la visita al Museu. L’empresa MA Cultural ha estat l’encarregada de col·laborar amb el Museu en aquesta iniciativa, en la que hem comptat també amb l’assessorament de professionals d’educació especial de tres centres de Vilanova: Escola El Cim, Escola Margalló i Escola Llebetx. 

Els següents passos que el Museu vol donar estan orientats a ampliar aquestes iniciatives per acollir i optimitzar la visita de persones amb tot tipus de dificultats  i en general per a tothom. Al lloc web es vol crear un apartat específic d’accessibilitat on es puguin veure tots els recursos i propostes que el Museu ofereix en aquesta vessant.

EL CCCB PROGRAMA ALZHEIMER VISITA PANAMÀ

El CCCB Programa Alzheimer ha estat convidat aquest mes de setembre del 2019 a explicar el projecte a la ciutat de Panamà. La Dra. Arletty Pinel, psiquiatra amb un llarg recorregut, ja que, d’entre altres, va ser directora del Programa Nacional de la SIDA de les Nacions Unides, ens contactà fa dos anys per parlar de temes relacionats amb l’envelliment. Fruit de les diferents converses que vàrem tenir, ens va convidar a participar en tres activitats:

- Una conferència sobre “Cultura i Accessibilitat en Gent Gran”  i específicament amb  persones amb la malaltia d’Alzheimer en el Museo del Canal de Panamá.

- El primer Simposio Internacional, “Cultura e Innovación Social: Una Nueva mirada hacia el Envejecimiento Inclusivo”, en el Auditorio del Tribunal Electoral.

- Una visita guiada per a persones amb Alzheimer en la seu del Museo del Canal de Panamá.

El Ministerio de Salud, el de Desarrollo Social i el nuevo Ministerio de Cultura es van sumar a la iniciativa. Aquest últim s’ha estrenat precisament amb la nova legislatura i va ser rebut amb gran joia per part del col·lectiu museístic.

La primera conferència al museu va comptar amb la participació de la directora i el seu equip ( bons professionals que van ser els nostres còmplices en tot moment), psicòlegs, assistents socials, i el Viceministre de Cultura, que té una minusvàlua auditiva i que en acabar la conferència  ens va plantejar com es podia ajudar a les persones sordes amb Alzheimer i a les seves famílies quan es perdia la comunicació en deixar d’utilitzar la llengua de signes. En aquell moment no teníem resposta, però ens vam comprometre a buscar la informació en arribar a Barcelona, de manera que un cop aquí, ho vam consultar a la Fundació Pasqual Maragall.

En el I Simposio Internacional, van participar el Viceministre de Cultura, la Viceministra de Desarrollo Social i la Universitat Tecnològica que està desenvolupant noves eines per la gent gran. Es van tractar entre d’altres de la situació dels centres de dia i dels geriàtrics, les noves polítiques que es volen implementar, així com la seva situació dins les comunitats indígenes.

Per preparar la visita al museu, la tercera de les activitats en les quals participàvem, primer vàrem anar a conèixer els usuaris del centre geriàtric de la Fundació  Nueva Vida, creada per la Germana G. Brake. D’altra banda, vàrem estudiar la col·lecció del Museu per tal de veure que podíem explicar i  com fer-ho.

El Museo Interoceánico del Canal està en un edifici en el nucli antic, actualment un barri restaurat i turístic. Va ser construït el 1874 com el Grand Hôtel, després va ser adquirit pel Compte Ferdinand de Lesseps per instal·lar les oficines de la Companyia Universal del Canal Interoceànic, i més tard es va vendre als Estats Units juntament amb la concessió per la construcció del Canal de Panamà. Fou la seu de "Correos y Telégrafos", fins que l'any 1996, el Patronato del Museo del Canal el va rehabilitar i el van inaugurar com a  Museu l’any 1997.

El museu compta amb deu sales d'exposicions permanents, dividides en dues plantes, on s'exposen cronològicament els testimonis de la història de la ruta interoceànica a través de l'istme i la posterior construcció del Canal de Panamà. Es presenta també l'evolució de les activitats canaleres i el pas a mans panamenyes, en virtut del compliment del Tractat Torrijos-Carter.

Aquestes deu sales estan repartides en dues plantes. En la primera s’explica la construcció del canal, primer per la part francesa que va fracassar, i després per la part estatunidenca. I  en la segona s'explica la vida quotidiana dels americans durant la construcció del Canal des de 1904 fins al 1914.

Vàrem escollir aquesta segona planta, la de la vida quotidiana,  i vam fixar el següent recorregut i punts d’interès:  Rebuda a l’exterior quan des-encotxaven, anar fins a la recepció, seure i parlar de l’època quan l’edifici era correus, la majoria  hi havien recollit cartes  i anar a buscar l’ascensor fins a la segona planta. En sortir, de seguida trobàvem  una petita exposició de joguets per a nens, un cavall, una bicicleta, nines, una pilota... i una col·lecció d’instruments musicals per a adults.

Després a l’inici de la planta,  hi havia una taula parada amb un servei de te i una sèrie de fotografies de les famílies dels directius de la companyia del canal a les parets i seguidament una sala amb una col·lecció de souvenirs de l’any 1915, així com  fotografies de la  inauguració del Puente de las Américas. A  la següent sala el tractat entre el president estatunidenc Carter i el president panameny Torrijos per tornar el canal a Panamà seguit d’una sala amb vestits  populars i entre ells una vitrina amb “la pollera” el vestit tradicional de les dones. Aquest va ser un punt emotiu ja que de forma espontània es van posar a cantar una cançó popular molt coneguda “La pollera colorá”.

Al final de l’exposició vam fer una última parada davant l’homenatge que fa el Museu als homes i dones de tot el món que van venir a treballar en la construcció del canal.

La visita, seguida per 30 observadors, va ser un èxit, molt emotiva, ja que la reacció dels usuaris va ser especialment interactiva, parlant, explicant anècdotes personals, cantant i ballant.

Al final ens vàrem trobar tots per fer un refrigeri i seguir cantant en el vestíbul del museu.

Era la primera visita d’aquestes característiques a Panamà. Després d’acomiadar als avis de Nueva Vida, ens vàrem reunir a l’auditori els observadors: psiquiatres, psicòlegs, assistents socials i museòlegs per comentar com s’havia desenvolupat l’activitat, contestar a preguntes i resoldre dubtes.

La implementació del programa no havia de ser difícil,  però com que érem en un país nou  i no controlàvem molts dels “ inputs”, teníem alguna prevenció sobre  l'èxit, que  va desaparèixer en aquesta primera experiència. Podem afirmar que és una proposta culturalment transversal.

https://www.museodelcanal.com/compartiendo-experiencias-sobre-alzheimer/

PENSAR TAMBÉ EN TU

S’ha dit moltes vegades, però és així: accessibilitat és, sobretot, diversitat. És tenir en compte que el nostre públic és molt ampli: persones adultes, joves, nens i nenes o gent gran, escolars i famílies, visitants locals i estrangers, persones amb discapacitats cognitives, sensorials, motrius o sense discapacitat, persones baixes, obeses, dones embarassades. Persones amb nivells culturals diversos i de cultures molt diferents...

L’etiqueta de «normal» és cada cop més minoritària. Tots tenim algun tret que ens diferencia, i l’existència d’aquesta diferència és el que engloba, actualment, gairebé tothom.

Treballar per al públic «en general» és pensar en tota una sèrie de minories que en conjunt conformen la gran majoria que volem que ens visiti. Si n’oblidem alguna deixem fora una petita part. Si n’oblidem vàries excloem força més gent. És el públic potencial que podria venir al museu, però que no ho fa.  

Si volem un museu accessible cal pensar en tothom. Sense voler abraçar-ho tot de cop, a poc a poc, pas a pas, perquè la diversitat és molt àmplia i els recursos limitats.

No es tracta de fer propostes extraordinàries només per a persones cegues, o per a la gent gran o per a famílies amb nens autistes... Es tracta, simplement, de pensar-hi, de tenir-los en consideració: una bona atenció a la recepció dona la benvinguda a una persona cega; un banc fa agradable i possible la visita de la gent gran; un QR en llengua de signes fa sentir incloses les persones sordes; un text comprensible pot emocionar.

Es tracta que, durant la visita, siguis qui siguis, trobis que el que s’ofereix pot ser per a tu. No tot, és clar, perquè ningú no pot assumir tots els continguts ni li calen tots els serveis. Es tracta que, siguis on siguis, trobis on aturar-te a contemplar, llegir, participar, escoltar, menjar o beure, perquè et crida l'atenció, t'interessa, et reclama i se t’ofereix.

Ara com ara, pensar en el futur dels museus no pot ser altra cosa que pensar també en tu.

Montse Quer

Responsable d’accessibilitat

Fundació  Joan Miró

L'ESSÈNCIA DE L'ART INVISIBLE

L’any 2014, per a celebrar els 15 anys de la inauguració del museu, es va portar a terme un programa d’activitats sota el lema Abelló+Museu+15, Seguim sumant. De totes elles, la més destacable va ser Museu Jove 2.0, un programa adreçat al joves de la ciutat.

Per què un programa adreçat al joves?. Perquè es tracta d’un segment de públic que no acostuma a sentir-se atret per les activitats que es generen als museus. Aprofitant la celebració de l’adolescència del museu, aquest es va voler apropar als joves de la ciutat, convidant-los a participar en la difusió del fons de la col·lecció a través d’una plataforma digital molt propera a ells, la Viquipèdia.

Primer de tot es va demanar la col·laboració dels comissaris que durant aquests 15 anys havien col·laborat amb la nostra institució, pregant-los que comentessin alguna obra de l’exposició permanent L’art modern a la col·lecció Abelló. s XIX-XX. Els comissaris que hi van participar van triar un parell o tres d’obres, que van comentar davant les càmeres i tot això va ser enregistrat i muntat per un jove estudiant d’Audiovisuals. Amb els comentaris de les 19 obres, la recerca de material bibliogràfic i l’assessorament dels tècnics del museu, els joves, formats prèviament, van crear articles a la Viquipèdia sobre les obres.

Des de la institució es donar visibilitat de tot aquest treball a través d’uns codis QR situats al costat de cada obra (un de negre que remetia als vídeos dels comissaris, que et podies descarregar, i un de vermell, que et direccionava a la Viquipèdia on els joves havien introduït els treballs sobre les obres).

El programa La Mirada Tàctil 2017 de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona va col·laborar en la millora de l’accessibilitat cultural de tots aquests materials. D’una banda a tots els vídeos es va incloure pestanyes amb interpretació en llengua de signes, locució i comentats, esmentat,  per la comunitat sorda signant, i subtitulats, per la comunitat sorda oralista. D'altra banda, a fi que la comunitat amb dificultats visuals pogués fer la visita de forma autònoma, es va realitzar una guia  del visitant  amb macro caràcters, llenguatge Braille i làmines en relleu per a comprendre les obres representades, vinculant aquestes amb els codis QR a través de la locució dels vídeos.

Una altra experiència  va ser incloure essències olfactives suggeridores per recrear l’exploració de les obres més enllà de la mirada.

La introducció o incorporació de l’experiència olfactiva a l’exposició, sens dubte, contribueix a la creació mental d’espais simbòlics. Es tracta d’aprofitar el sentit de l’olfacte car és un dels més efectius a l’hora de multiplicar els sentits combinats, per aproximar-se, de forma indirecta, a la percepció que s’obté a través d’una experiència merament visual.

Un dels requisits a l’hora d’abordar aquesta estratègia comunicativa ha estat el de voler crear experiències olfactives poètiques i agradables.

Els resultats són molt agradables, ja que les essències, d’alta qualitat, són veritables transcripcions olfactives de les obres pictòriques.

A la guia del visitant s’ inclouen les referències sobre els diferents matisos amb els que han estat confeccionades les fragàncies, que faciliten la identificació i el reconeixement de l'exploració olfactiva, com si es tractés d'un tast de vi.

Els visitants amb ceguesa poden quedar-se els sobres amb les fragàncies com a record de la visita a l’exposició.

Aquest projecte ha estat possible gracies a la col·laboració de la Federació de Sords de Catalunya (FESOCA); del Servei Bibliogràfic de l'ONCE Barcelona; de Sandra Iruela, de l'empresa Sandir i de Meri Virgili Omuses Barcelona. A tots ells, el nostre agraïment per contribuir a fer de la cultura un motiu d’inclusió.

Lluís Rius Font

Tècnic de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

Pepa Ventura Altayo

Directora del Museu Abelló. Fundació Municipal d’Art

MAR & MEMÒRIA

Mar & Memòria  és un projecte amb el qual el Museu Marítim de Barcelona ha obert una nova porta per acostar-nos a persones que necessiten una atenció especial, concretament a persones amb demència i malalts d’Alzheimer i els seus familiars.

L’objectiu del projecte és propiciar que aquestes persones i els seus familiars visquin experiències lligades a les seves emocions i records. Per aquest projecte, hem comptat amb l’assessorament de Tere Pérez, responsable de Cultura y Alzheimer del CCCB, un projecte pioner en la implantació de programes culturals per a persones amb Alzheimer.

L’ Alzheimer és una malaltia neuro-degenerativa, que provoca al pacient un deteriorament cognitiu i   trastorns de conducta. Els principals símptomes són la pèrdua de la memòria immediata i altres capacitats. En aquests moments hi ha detectades130.000 persones malaltes d’Alzheimer a Catalunya.  Organitzar visites a museus, participar d’activitats culturals i lúdiques, suposa per a ells un estímul per riure, compartir, emocionar-se i establir connexions amb les seves vivències.  Hi ha estudis que demostren com aquestes accions afavoreixen el benestar de les persones que hi participen i, de retruc, la dels seus cuidadors i familiars. Les millores terapèutiques de projectes com el de Mar & Memòria atorguen un gran valor social a les institucions culturals.

Seguint les recomanacions dels terapeutes professionals, les activitats segueixen els següents criteris:

-        Durada de 50’, màxim 1 hora, tot i que l’activitat conduïda ha de ser de 45’

-        Preveure que les persones puguin passar gran part de l’activitat assentats i que estiguin còmodes

-        Posar a disposició del grup cadires de roda del museu per aquelles persones que, tot i que es desplacen autònomament, puguin tenir problemes en un espai tan gran com és l’edifici del Museu

-        Propiciar que l’autobús que els transporta pugui aparcar davant la porta, per facilitar la seva entrada al Museu

-        Que sigui un grup reduït, com a molt 12 – 15 persones

-        Ser molt afectuós

-        Organitzar l’activitat en  moments de poca assistència de públic, per evitar sorolls i altres molèsties

El fil conductor de l’activitat contempla:

-        Presentació de l’equip del museu que participa en la visita

-        Introducció clara del lloc on ens trobem i del que farem

-        Activitat guiada interactiva (propiciant que puguin parlar, explicar allò que senten, donar-los la paraula si així ho desitgen

-        Objectes per a tocar, ja que ajuden  a la seva estimulació

-        Frases curtes i llenguatge molt senzill

Si pot ser, es fa una avaluació final per establir els beneficis que aporta a les persones participants l’activitat. L’avaluació s’ha de fer amb els terapeutes responsables del grup i els seus familiars, tot i que aquest aspecte sempre és molt complicat.

El projecte Mar & Memòria contempla 3 activitats anuals, una per trimestre. Però si les exposicions temporals que el Museu organitza són especialment significatives per aquestes persones, es poden organitzar més activitats. El projecte s’inicià al setembre del 2017 i, fins a finals de maig de 2019, s’han organitzat 10 activitats en les que hi han participat 158 persones, entre persones amb demència o malaltes d’Alzheimer junt amb els seus cuidadors i familiars. 

Teresa Soldevila

Responsabilitat Social

Museu Marítim de Barcelona