El CCCB Programa Alzheimer ha estat convidat aquest mes de
setembre del 2019 a explicar el projecte a la ciutat de Panamà. La Dra. Arletty Pinel, psiquiatra
amb un llarg recorregut, ja que, d’entre altres, va ser directora del
Programa Nacional de la SIDA de les Nacions Unides, ens contactà fa dos anys
per parlar de temes relacionats amb l’envelliment. Fruit de les diferents
converses que vàrem tenir, ens va convidar a participar en tres activitats:
- Una conferència sobre “Cultura i Accessibilitat en Gent Gran” i específicament amb persones amb la malaltia
d’Alzheimer en el Museo del Canal de Panamá.
- El primer Simposio Internacional, “Cultura e Innovación Social:
Una Nueva mirada hacia el Envejecimiento Inclusivo”, en el Auditorio del Tribunal
Electoral.
- Una visita guiada per a persones amb Alzheimer en la seu del Museo del Canal de
Panamá.
El Ministerio de Salud, el de Desarrollo Social i el nuevo Ministerio de Cultura es van sumar a la iniciativa. Aquest últim s’ha estrenat
precisament amb la nova legislatura i va ser rebut amb gran joia per part del
col·lectiu museístic.
La primera conferència al museu va comptar amb la participació de
la directora i el seu equip ( bons professionals que van ser els nostres
còmplices en tot moment), psicòlegs, assistents socials, i el Viceministre de
Cultura, que té una minusvàlua auditiva i que en acabar la conferència
ens va plantejar com es podia ajudar a les persones sordes amb Alzheimer
i a les seves famílies quan es perdia la comunicació en deixar d’utilitzar la
llengua de signes. En aquell moment no teníem resposta, però ens vam
comprometre a buscar la informació en arribar a Barcelona, de manera que un cop
aquí, ho vam consultar a la Fundació Pasqual Maragall.
En el I Simposio Internacional, van participar el Viceministre de
Cultura, la Viceministra de Desarrollo Social i la Universitat Tecnològica que
està desenvolupant noves eines per la gent gran. Es van tractar entre d’altres
de la situació dels centres de dia i dels geriàtrics, les noves polítiques que
es volen implementar, així com la seva situació dins les comunitats indígenes.
Per preparar la visita al museu, la tercera de les activitats en
les quals participàvem, primer vàrem anar a conèixer els usuaris del centre geriàtric de la Fundació Nueva Vida, creada per
la Germana G. Brake. D’altra banda, vàrem estudiar la col·lecció del Museu per
tal de veure que podíem explicar i com fer-ho.
El Museo Interoceánico del Canal està en un edifici en el nucli
antic, actualment un barri restaurat i turístic. Va ser construït el 1874 com
el Grand Hôtel, després va ser adquirit pel
Compte Ferdinand de Lesseps per
instal·lar les oficines de la Companyia Universal del Canal Interoceànic, i més
tard es va vendre als Estats Units juntament amb la concessió per la
construcció del Canal de Panamà. Fou la seu de "Correos y Telégrafos", fins que l'any 1996, el
Patronato del Museo del Canal el va rehabilitar i el van inaugurar com a
Museu l’any 1997.
El museu compta amb deu sales d'exposicions permanents, dividides
en dues plantes, on s'exposen cronològicament els testimonis de la història de
la ruta interoceànica a través de l'istme i la posterior construcció del Canal
de Panamà. Es presenta també l'evolució de les activitats canaleres i el pas a
mans panamenyes, en virtut del compliment del Tractat Torrijos-Carter.
Aquestes deu sales estan repartides en dues plantes. En la
primera s’explica la construcció del canal, primer per la part francesa que va
fracassar, i després per la part estatunidenca. I en la segona
s'explica la vida quotidiana dels americans durant la construcció del Canal des
de 1904 fins al 1914.
Vàrem escollir aquesta segona planta, la de la vida quotidiana,
i vam fixar el següent recorregut i punts d’interès: Rebuda a
l’exterior quan des-encotxaven, anar fins a la recepció, seure i parlar de l’època quan l’edifici era
correus,
la majoria hi havien recollit cartes i anar a buscar l’ascensor
fins a la segona planta. En sortir, de seguida trobàvem una petita exposició de joguets per a nens,
un cavall, una bicicleta, nines, una pilota... i una col·lecció d’instruments
musicals per a adults.
Després a l’inici de la planta, hi havia una taula parada
amb un servei de te i una sèrie de fotografies de les famílies dels directius
de la companyia del canal a les parets i seguidament una sala amb una
col·lecció de souvenirs de l’any 1915, així com fotografies de
la inauguració del Puente de las Américas. A la següent sala el
tractat entre el president estatunidenc Carter i el president panameny
Torrijos per tornar el canal a Panamà seguit d’una sala amb vestits
populars i entre ells una vitrina amb “la pollera” el vestit
tradicional de les dones. Aquest va ser un punt emotiu ja que de forma
espontània es van posar a cantar una cançó popular molt coneguda “La pollera
colorá”.
Al final de l’exposició vam fer una última parada davant
l’homenatge que fa el Museu als homes i dones de tot el món que van venir a
treballar en la construcció del canal.
La visita, seguida per 30 observadors, va ser un èxit, molt
emotiva, ja que la reacció dels usuaris va ser especialment interactiva,
parlant, explicant anècdotes personals, cantant i ballant.
Al final ens vàrem trobar tots per fer un refrigeri i seguir cantant
en el vestíbul del museu.
Era la primera visita d’aquestes característiques a Panamà.
Després d’acomiadar als avis de Nueva Vida, ens vàrem reunir a l’auditori els
observadors: psiquiatres, psicòlegs, assistents socials i museòlegs per comentar com s’havia desenvolupat l’activitat, contestar a
preguntes i resoldre dubtes.
La
implementació del programa no havia de ser difícil, però com que érem en
un país nou i no controlàvem molts dels “ inputs”, teníem alguna prevenció sobre
l'èxit, que va desaparèixer en aquesta primera experiència. Podem
afirmar que és una proposta culturalment transversal.
