dijous, 7 de març de 2019

TORNEM AL CINEMA


Els audiovisuals, i en concret el cinema, formen part de la programació essencial del CCCB. Es lògic que es plantegéssim incloure aquest tipus d’activitat com “Anem al cinema! dins el CCCB programa Alzheimer.

La composició dels grups que participen en aquesta activitat és la mateixa que la dels grups que realitzen les visites a les exposicions i el funcionament de la proposta és també molt semblant.

Amb el temps, i gracies als comentaris i valoracions dels responsables dels grups assistents, vàrem descobrir que un dels factors que influenciaven positivament  en l’activitat era l’excitació que es generava en els usuaris pel simple fet de tornar a una sala de cinema. 


 Vàrem observar que una activitat tan senzilla como el fet d’anar al cine qualsevol tarda d’hivern s’havia convertit en un fet  impossible per a les persones amb Alzheimer. Fins i tot en les fases inicials de la malaltia no era possible poder gaudir plenament d’una pel·lícula. El temor, tant del pacient com dels seus familiars i acompanyants, a com gestionar la situació en sí,  a les reaccions de la persona afectada, així com al possible rebuig social, fa que, en la major part dels casos, es prescindeixi d'aquest  tipus d’ activitat d’oci.

En conseqüència, s'augmenta doncs l’aïllament social que  no és beneficiós pel benestar de la persona amb la malaltia ni per al dels seus cuidadors.

Com sempre, el primer que vàrem fer va ser documentar-nos i vàrem trobar referències de programes similars que ja es feien als USA, com és el projecte “Meet me at the movies” de la “I’m still here Foundation”.

També vàrem descobrir que a països com Gran Bretanya fa anys que s'organitzen els dementia friendly screenings. És a dir, sessions de cine adaptades per a persones amb Alzheimer o algun tipus de demència associada a l' edat. Les organitzen tant institucions culturals com sales de cine comercials, que poc a poc s’han anat sumant al projecte.

L'Alzheimer’s Society del Regne Unit ha publicat una guia en la que aporta pautes per adaptar les sales de cine i organitzar projeccions específiques per aquests públics. Ha estat aquest material la referència que ens ha ajudat a orientar la nostra proposta.

Per preparar la projecció ens vàrem centrar en alguns aspectes concrets:

  • Selecció de la pel·lícula: Havíem consultat altres programes, i ja tenien una experiència prèvia amb el programa “Anem al cinema”, i per tant teníem clar que els musicals són sempre una bona opció. Les evidències científiques i l'experiència pràctica suggereixen que les persones que pateixen demències poden gaudir de la música fins i tot quan han perdut altres capacitats.
  • Recepció i  acollida dels usuaris:  Havíem de preveure l’arribada dels grups, reservar espai per aparcar els vehicles si en tenien, i a més a més, atendre als que venien de forma individual, a peu, en taxi o amb vehicle propi.
  • La  interacció: Els comentaris en veu alta , els aplaudiments o fins i tot cantar, no han de ser mai reprimits, ben al contrari,  són benvinguts. Es tracta d’un espai d’oci i de poder gaudir d’una bona estona.
  • Accessibilitat: Cinc voluntaris del personal del CCCB ens van ajudar a rebre als usuaris i fer el camí més adient dins el centre, tot depenent de si anaven en cadira rodes, acompanyats, etc. De la mateixa manera vam procedir, en acabar, per sortir del Centre.
  • Adaptació de la sala (llum i  so): Es tractava d’oferir una projecció adaptada, és a dir, amb algunes característiques especials, com el fet de que la sala no quedi totalment a les fosques. En relació al so, tot i que hem llegit diverses recomanacions sobre mantenir un volum no excessivament alt, atès que en molts casos les persones tenen dificultats auditives vàrem optar per mantenir el volum habitual.
  • Facilitats en el preu: Totes les activitats que oferim en el CCCB programa Alzheimer son gratuïtes. En el nostre cas es assumible i és una forma de fomentar que el preu no sigui un altre impediment.

La sessió fou un autèntic èxit. L'excitació que comentàvem es percebia ja a la arribada dels espectadors, i a la sortida tot eren cares contentes i comentaris positius. El sol fet d'oferir  una possibilitat como aquesta fa que sigui  automàticament ben rebuda  per part dels familiars i el centres. Evidentment sempre hi ha temes a millorar i és en aquest sentit que, en base a la nostra experiència, estem treballant perquè aquestes projeccions arribin a formar part de les activitats estables del CCCB Programa Alzheimer.


Tere Angles, Susana Garcia, Tere Perez
CCCB Programa Alzheimer

dijous, 14 de febrer de 2019

AVALUACIÓ D'IMPACTE DE L'ACTIVITAT "UN MATÍ D'ORQUESTRA A L'AUDITORI"

La música i la cultura com a instruments de benestar i inclusió social


Els beneficis per a persones amb Alzheimer, discapacitat intel·lectual i el seu entorn.


Aquesta investigació se centra en l'activitat Un Matí d'Orquestra, del programa Apropa Cultura de L'Auditori, dissenyada l'any 2012. L'activitat s'adreça a persones amb demència (els dimarts al matí) i discapacitat intel·lectual (els dijous al matí).

Després d'uns quants anys veient que passaven coses molt rellevants, ens vam decidir a avaluar-ho amb la Universitat de Vic i amb l'ESMUC. Aquesta activitat ofereix la possibilitat d'utilitzar l'equipament de L'Auditori a partir de tres activitats.

Part 1 - Trobada


Trobada amb músics de l'OBC o de l'ESMUC
Horari: d'11:15h a 11:45h

Part 2 - Audició


Assistència a un assaig de l'OBC a la Sala 1 de L'Auditori
Horari: de 12:00h a 12:25h


Part 3 - Taller


Fer música junts i juntes amb instruments d'orquestra conduït per un musicoterapeuta
Horari: de 12:35h a 13:15h

Els objectius de la investigació han estat avaluar i comprendre l'impacte de l'activitat Matí d'Orquestra en la salut i el benestar dels usuaris però també a cuidadors, professionals, acompanyants, estudiants de l'ESMUC, músics de l'OBC, musicoterapeutes, gestors dels centres socials i de la salut de l'Auditori.

S'han utilitzat tècniques quantitatives, però també qualitatives i d'una mostra de 8 grups en total i 106 persones, i entrevistes en profunditat.

Com a conclusions de la investigació destaquem pel que fa al benestar emocional, les persones amb EAD i DI mostres d'un clar gaudi i una apreciació del projecte, augmenten les seves capacitats d'atenció i concentració i no genera cansament. Pels musicoterapeutes, l'activitat és una font de motivació, satisfacció i benestar. Pels músics de l'ESMUC i OBC, un enriquiment personal. Pels cuidadors i familiars constaten la tranquil·litat, el benestar i la satisfacció que genera l'activitat. Especialment pels familiars, que suposa una ocasió de trobaments amb la persona amb EAD. Les entitats socials consideren que és una oportunitat de manifestar lliurament les seves capacitats i emocions.

I per últim, volem parlar dels 10 punts clau que generen l'èxit de l'activitat:

La institució cultural. Dur-ho a terme en un equipament cultural d'alt prestigi com és L'Auditori garanteix l'interès per part dels usuaris, ja que es tracta d'un centre cultural i d'oci reconegut per la comunitat.
El potencial de la pràctica de les arts. Especialment la música. Utilitzada com a mitjà de contacte social i d'expressió no verbal, fomenta la motivació, les habilitats comunicatives i les interaccions socials dels usuaris.
Dona accés a artistes de primer nivell. L'OBC. Assistir a un assaig orquestral és un aspecte molt ben valorat, ja que no és una activitat que es pugui fer habitualment. També s'ha de promoure la proximitat i una actitud de diàleg dels intèrprets que participen en les trobades amb els usuaris.

Professionalitat de qui dirigeix l'activitat. Un punt important a destacar és que els qui condueixen l'activitat siguin musicoterapeutes, a més de músics, i tinguin experiència i aptituds per guiar el grup d'usuaris seleccionat. D'aquesta manera s'afavoreix la comunicació amb els participants i es fomenta la creació d'un vincle amb ells, i es pot adaptar l'activitat i la comunicació a les necessitats de cada grup.
Els treballadors de la institució. L'alta implicació i motivació en l'activitat dels treballadors de la institució cultural (organitzadors, músics, becaris...) possibilita que aquesta es desenvolupi de la millor manera possible.
Afavorir les relacions socials dins i fora del grup. La dinàmica de l'activitat afavoreix la interacció entre els diferents participants (usuaris, professionals i acompanyants) i resulta un aspecte positiu per garantir-ne l'èxit. És molt important la implicació dels cuidadors i familiars en l'activitat per afavorir les relacions socials i estrènyer el vincle amb els usuaris.
Activitat adaptable. Adaptar a nivel cognitiu i físic cada part de l'activitat en funció de les necessitats de cada individu en els grups permet que els usuaris s'hi interessin i hi participin i evita situacions de frustació, pèrdua d'interès o d'atenció si no es pot seguir o implicar-se en l'activitat.
Combinació de participació activa i passiva. Facilitar la participació activa dels usuaris, sobretot a la part del taller musical, perquè deixin de ser agents passius que assisteixen a una audició i així incrementar el seu benestar.
Possibilitar l'expressió individual. A través de la música es promou la llibertat d'expressió, ja sigui de manera lliure o guiada a l'última part de l'activitat.
Participació comunitària i cultural. La participació en activitats comunitàries i culturals fora dels espais propis de cada centre contribueix al manteniment del benestar subjectiu de les persones, ja que es tracta d'una experiència social motivadora i gratificant que pot estimular les relacions socials. Per aquest motiu, es torna necessari oferir activitats culturals que puguin proporcionar benestar a la societat, a través de propostes que es reconeguin en els programes públics socials i de salut.

Podeu venir a visitar l'activitat si us interessa, escrivint a apropa@apropacultura.cat

Podeu consultar tot l'estudi a https://www.apropacultura.cat/ca/recurs-formacio/musica-cultura-como-instrumentos-bienestar-inclusion-social

Sònia Gainza, directora d'Apropa Cultura



dilluns, 4 de febrer de 2019

EJEMPLO DE ACCESIBILIDAD... O CASI

Me dirijo al Museo de la Seda de Valencia. No me gusta especialmente el tema pero me han hablado muy bien de él.

Entro desde la calle Guillem de Castro y sobrevivo a los adoquines que hay en la fachada de la ermita de Santa Llúcia.

Continúo el paseo por la calle Hospital, dónde ya no hay adoquines salvo dos estrechas filas laterales y cada cinco o seis metros una horizontal que une las anteriores. Dejo atrás la Biblioteca Municipal y el Consell Valencià de Joventut hasta que llego al Colegio del Arte Mayor de la Seda, donde se encuentra el museo. Parece arreglado para la entrada de los carros a descargar material pero sólo hay un hueco para las ruedas lo suficientemente ancho para que entre en mi silla de ruedas.

 Dos puertas de cristal dan paso a la recepción del museo. La superficie sigue siendo plana, el asidero de la puerta se encuentra a una altura razonable y el peso de la puerta de cristal no es exagerado, por lo que puedo abrir desde la silla y entrar al museo.

Ya en la recepción, observo a mi derecha una escalera que baja desde el primer piso y, al fondo, otra escalera. En el centro, un vano desde el que se ve la exposición abajo pero veo que hay unas escaleras por lo que pienso que no debo entrar por ahí.

Por la primera escalera baja Mª Luisa Llorens, secretaria del presidente del Colegio que se presenta y solícita me pide que la acompañe. Vamos hasta el otro extremo de la recepción, donde una rampa me lleva hasta la salida. Luisa me dice que se entra al museo desde un pequeño almacén a la derecha, en el patio de la cafetería, llamada Espai de seda.

Una vez dentro, Luisa me indica que se trata de la tienda y que en ella está ubicado el aseo accesible. Me pide que la siga hasta el ascensor y, una vez allí, me cuenta la marcha a seguir: primero al sótano, dónde está la exposición; después, al segundo piso para ver el Salón de la Fama   y, finalmente, al primer piso, donde ella trabaja y se encuentra la biblioteca.

El ascensor (sí, un ascensor en un edificio del siglo XV) tiene marcados los pisos en número y alfabeto Braille pero está mudo. En otros lugares, una locución te cuenta en qué piso estás y si se encuentra abriendo o cerrando las puertas. Cada piso tiene señalado en el panel del ascensor si se trata del sótano, del segundo o del primero. No sé si cumple las condiciones que se reclaman, a efectos de señalética, para los discapacitados intelectuales.

Realizo la visita siguiendo las indicaciones de Luisa. Primero voy al sótano y veo la exposición, veo trajes de época, de fallera y prendas eclesiásticas. Voy después al Salón de la Fama y veo la pintura en el suelo y varios carteles de otros museos de la seda del mundo. En noviembre se ha realizado un congreso de museos de la seda organizado desde Valencia, aunque las jornadas del Congreso han sido en el cercano Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM). Bajo después al primer piso y veo la biblioteca, con carpetas y libros muy antiguos. Finalmente, vuelvo a la tienda para salir del museo y observo los viejos telares que se utilizaban para  hilar, todos de madera.

Vuelvo a la terraza de la cafetería y desde allí salgo de nuevo a la calle. Ha sido una visita satisfactoria ya que no he encontrado ningún obstáculo ni barrera para deambular en mi silla de ruedas por los tres pisos del museo. No sé si para otro tipo de discapacidad el Museo de la seda de Valencia será tan accesible cómo ha sido para mí.

Finalmente, ya en la calle, me dirijo al MuVIM y vuelvo a encontrar el terreno para entrar a este segundo museo formado por adoquines. Pero esa... esa será otra historia.

Juan J. Moreno

dijous, 17 de gener de 2019

SENYES D'IDENTITAT. RETRATS DE DONES

A la tardor de 2018 la Fundació Joan Miró ha presentat una exposició titulada Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya.

Lee Miller va ser coneguda primer com a model i després com a fotògrafa d’avantguarda. També va destacar per la seva forta personalitat artística en un context dominat pels homes. Emocionalment, va quedar marcada durant tota la vida per haver patit abusos sexuals quan era una nena.

Senyes d’identitat. Retrats de dones és un projecte de gènere vinculat amb aquesta exposició temporal. Les dotze dones protagonistes també han hagut de superar maltractaments i són supervivents de situacions violentes.

Es tracta d’una proposta dissenyada per dues fotògrafes (CLICme), que comprèn tot un seguit de sessions fotogràfiques i que ha acabat sent una exposició a les sales de la Fundació Joan Miró.




El fil conductor és l’autoretrat entès, però, de manera oberta: amb la càmera a les mans les dones ens mostren el que volen d’elles mateixes, dels seus mons, dels seus paisatges. Ha estat un procés d’introspecció i de comunicació.

A les sessions, les participants han après els conceptes tècnics bàsics, però sobretot no han parat de fer fotografies, de seleccionar-les, de revisar-les i de comentar-les en un corrent de creació frenètic i continu. La càmera s’ha convertit, per a elles, en una nova eina per expressar-se, per enfocar la realitat de maneres diverses, un recurs alliberador.

Les dotze protagonistes estan vinculades a Hèlia dones, una associació que dona suport a dones que pateixen violència de gènere. Hèlia els ofereix suport psicològic, assessorament legal i acompanyament. Són dones que provenen de contextos molt diversos i que comparteixen un passat comú. Però el que realment les defineix és el present: el seu coratge i la seva resiliència, les ganes de tirar endavant i d’aprofitar la nova oportunitat que la vida els ofereix. Són, a més, dones profundament agraïdes per les atencions que reben. Quan va començar el projecte algunes es coneixien, altres no. Quan es va acabar eren un equip. Ara han fet xarxa, són un grup de suport mutu.



Jean Rebol, un pintor francès que va investigar sobre les capacitats artístiques de les persones deia: «No busco distreure-les ni entretenir-les, sinó que cerco el que hi ha de més profund en el seu interior. Si busqueu la teràpia, no trobareu res. Si busqueu l’art, trobareu la teràpia».

Així, la descoberta de la càmera com a eina d’expressió, la intensitat creativa i, sobretot, l’energia que plegades generaven han conferit al projecte una forta carrega terapèutica.

Senyes d’identitat. Retrats de dones és ara una exposició fotogràfica dels seus autoretrats acompanyats de textos i d’una successió d’imatges que expliquen tot el procés.

La mostra quedarà ens mans d’Hèlia dones perquè continuï contribuint a la lluita contra la violència masclista que sacseja la nostra societat. Aquest és el desig de les dones que l’han creat.

                                                                                              Montse Quer
Fundació Joan Miró

Projecte concebut i realitzat per CLICme
Amb la participació d'Hèlia Dones
Amb la col·laboració de FUJIFILM i Wonder Photo Shop
Amb el suport de CasanovaFoto



Testimoni de les dones d’Helia : http://bit.ly/BlogHeliaDones

dimarts, 27 de novembre de 2018

EL PROCÉS DE CREACIÓ D’UNA VISITA PER A PERSONES CEGUES EL CAS DE “LA LLUM NEGRA” AL CCCB

Durant el segon trimestre del 2018, el programa expositiu del CCCB quedava marcat per “La Llum Negra”, una mostra que es va voler fer accessible a persones sordes i persones cegues.

La visita dissenyada per a persones sordes es va realitzar com una visita inclusiva programada en el servei habitual per a públic general de caps de setmana, amb una intèrpret de llengua de signes que la seguia.

Pel que fa a la visita per a persones cegues o amb baixa visibilitat, es va partir de les següents premisses:

· Respectar el discurs expositiu
· Crear una nova narrativa adequada al públic.
· Oferir varietat de suports i formats.

Es partia d’una característica interessant: la varietat de materials i formats, que van des de pintura a música, passant per escultura, còmic i cinema, permetien crear una experiència sensorial per fer arribar el discurs de diverses maneres.

A partir d’aquí, el procés va ser el següent:

1. Crear una nova narrativa, fent incís en la descripció de l’espai, des de l’arquitectura fins les obres mateixes, amb una durada aproximada d’1 hora i 45 minuts.
2. Identificar els punts clau del discurs.
3. Vincular cada punt a un espai i identificar les peces a destacar.
4. De cadascuna de les obres seleccionades, valorar quines possibilitats oferia i de quina manera es podia fer accessible. Habitualment, a les visites dissenyades amb aquestes característiques es prima el material tàctil en substitució de la informació visual, així que, des d’un principi, ens vam plantejar la necessitat d’arribar a narrar des dels altres sentits.

Recursos utilitzats durant les visites

· Recursos tàctils
  • Reproducció en relleu d’obra gràfica
  • Reproducció d’obres. Aquí també s’incloïa un recurs olfactius
  • Elements per explicar conceptes i tècniques
  • Experiència tàcil amb peces originals exposades
· Recursos auditius
  • Lectura de textos
  • Acció de música

“Un procés col·laboratiu amb recursos propis”

A escala interna, un dels altres objectius de l’activitat era explorar fins a quin punt es podia realitzar amb recursos propis. D’aquesta manera, la majoria dels materials han estat produïts amb recursos interns i des d’una vessant artesanal, amb la voluntat d’experimentar noves fórmules que aportin un component artístic i proper, menys mecànic i industrial.

La conceptualització de l’activitat va comptar amb la visió, la opinió i la participació de persones de diferents departaments del centre. Entendre-ho com un procés col·laboratiu també permet explorar altres vies, introduir modificacions i reflexionar més sobre tot allò plantejat. També s’ha comptat amb la col·laboració d’entitats i institucions externes, com la Fundació Tàpies i una representant de l’ACIC, que va aportar una visió crítica de la sessió pilot. 

Tanmateix, en aquesta voluntat seguir generant i mantenint una comunitat dins l’entorn del CCCB, es va fer un procés de comunicació en el qual es van contactar diferents persones i entitats, com l’ACiC, l’ONCE, l’Assemblea per la diversitat i l’Associació Discapacitat Visual Catalunya B1+B2+B3.

“A tall de reflexions finals”

Caldria també fer uns apunts a tall de reflexions finals. Entenem que el valor d’aquesta experiència rau en el fet de partir d’un component creatiu, que s’evidencia en la metodologia seguida, artesanal i molt experimental, amb recursos propis. D’alguna manera, aquest mètode de prova i error funciona quan es treballa des de la participació i col·laboració de diferents persones, de les quals cadascuna aportarà una visió i un valor diferent que després es veurà reflectit en la recepció dels materials per part dels visitants. En el fons, en una visita d’aquestes característiques s’ofereix una lectura concreta, que deixa poc lloc al gaudi individual. Però amb la participació de diferents agents, aquesta lectura es diversifica i s’enriqueix, connectant més amb el públic que hi participa, també amb interessos, gustos i visions igualment diversos.

Això també permet reflexionar com el procés d’acostar-se a un discurs expositiu des dels diferents sentits permet oferir a tot el públic una experiència on no només prima la informació visual, sinó que entren en joc l’escolta, el tacte i, fins i tot, l’olfacte. En aquesta ocasió alguns recursos creats per la visita per a persones cegues van acabar utilitzant-se per les visites al públic general, un fet que demostra la necessitat de llegir des d’una perspectiva inclusiva els espais i discursos culturals en benefici de tothom.



Quim Módenes
Barcelona, novembre de 2018

divendres, 19 d’octubre de 2018

El 5è Congrés Internacional d’Educació i Accessibilitat a Museus i Patrimoni.


Del 14 al 16 de juny de 2018 Barcelona esdevingué el centre del debat i protagonisme a nivell internacional entorn a l’educació i accessibilitat als equipaments museístics i patrimonials, arran de la celebració del 5è Congrés Internacional d’Educació i Accessibilitat a Museus i Patrimoni. Després de 5 edicions, aquest congrés s’ha convertit en  la trobada més important que reuneix especialistes, professionals de museus i investigadors per compartir, donar a conèixer el present i les novetats en aquesta temàtica.
El congrés fou organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut de Cultura i l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, l’Agència Catalana de Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Museu Marítim de Barcelona, lloc on es celebrà l’esdeveniment.
La 5a edició es centrà en la planificació i gestió de l’accessibilitat a les institucions, així com en l’aposta per un canvi en la concepció dels continguts, que ens porti cap a la creació de continguts atractius per a totes les persones. D’altra banda, durant el Congrés es presentaren experiències i projectes d’accessibilitat de diferents museus catalans. L’exposició de comunicacions durant els 3 dies de congrés, serví per conèixer diferents experiències d’arreu relacionades amb la temàtica del congrés. La informació del programa i la publicació de les comunicacions les podeu trobar a http://congresoaccesibilidad.mmb.cat


Els més de 200 participants procedents d’Europa, Amèrica Llatina, Espanya i Catalunya, pogueren conèixer grans projectes internacionals com la política d’accessibilitat del Musée du Quai-Branly de París, del Victoria&Albert de Londres o de diferents museus belgues. Destacaren també el projecte de Plena Inclusión amb el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports consistent en aplicar les tècniques de lectura fàcil per dissenyar plànols i guies fàcils d’entendre i recórrer per part de totes les persones, i  Arches, un projecte internacional que permet la creació d’entorns inclusius gràcies a les noves tecnologies. Begoña Roman fou una de les ponents que més aplaudiments arrancà amb les seves reflexions sobre l’accessibilitat al patrimoni des de l’ètica. Les taules rodones de cadascuna de les sessions foren molt enriquidores, amb la participació de responsables de les direccions de museus, representants de col·lectius i entitats de persones amb discapacitat i de tècnics i especialistes d’accessibilitat dels museus. A la sessió del 16 de juny coneguérem l’accessibilitat dels museus catalans, amb la presentació de la dimensió social del Pla dels Museus de la Generalitat de Catalunya, la mirada hàptica de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona, l’experiència del Grup de Museus i Accessibilitat (impulsor d’aquest blog), la diagnosi de l’accessibilitat que estan fent els museus gironins a través de l’eina MUSA i com s’ha aplicat als Museus d’Olot, i altres projectes que estan desenvolupant el CCCB relacionats amb cultura i Alzheimer, l’autisme a través del projecte Guia’m pel monestir dels Museus de Sant Cugat, i l’aposta per l’accessibilitat universal del Jardí Botànic de Barcelona.

Després dels 3 dies de congrés, l’equip organitzador arribà a les següents conclusions:
  1. La gestió i la planificació de l’accessibilitat als museus requereix de polítiques impulsades per les administracions i assumides per les organitzacions des de la responsabilitat compartida i la participació de tots els agents.
  2. Cal democratitzar les estructures, obrir-se a la comunitat i redistribuir el poder als museus. Les persones amb discapacitat són consumidors però també oferidors de cultura.
  3.  És necessari explorar noves metodologies compartides de treball, traspassar la nostra zona de confort. Una forma de fer-ho és el comissariat inclusiu, participatiu i comunitari.
  4. Ja no parlem tant d’accessibilitat com de disseny universal. Posem accent en la humanització i en la normalització.
  5. És necessari estendre la figura de la persona referent d’accessibilitat o el coordinador de la responsabilitat social a les organitzacions dels museus.
  6. Cal treballar per la incorporació de la diversitat a la plantilla dels museus.
  7. El treball compartit en xarxa és fonamental. Hi ha alguns casos d’èxits a destacar com el Grup de Museus i Accessibilitat dels museus catalans. D’altra banda, el treball en xarxa és una de les claus del desenvolupament del disseny universal als museus.
  8. L’accés a la cultura és un dret i no un negoci.
  9. La confiança té molt a veure amb la discapacitat, a fi de comptes volem que tornin a visitar-nos.
  10. Els museus petits poden tenir desavantatges, per exemple pressupostàries o d’equip humà, però també són més àgils i flexibles.
  11. És imprescindible la planificació, diagnosi, avaluació i formació.
  12. Si no pensem per a totes les persones, estem rebutjant a moltes d’elles. L’accessibilitat és una qüestió de drets, dignitat i justícia. Un museu que no és social, no és un museu.

Joaquim Vicente i Patrícia Puig
Institut de Cultura de Barcelona

Yolanda Anguita i Ferran Urgell
Institut Municipal de Persones amb Discapacitat

Teresa Soldevila
Museu Marítim de Barcelona

divendres, 13 de juliol de 2018

AUDIOVISUAL ACCESSIBLE AL MUSEU DEL FERROCARRIL DE CATALUNYA


El Museu del Ferrocarril de Catalunya ha estrenat aquest 2018 un nou audiovisual que incorpora, a més dels quatre idiomes habituals (català, castellà, anglès i francès), la subtitulació a tots ells, la audiodescripció per a persones cegues i el llenguatge de signes.
Aquest projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través d’una subvenció atorgada l’any 2017, i d’un tècnic extern i museòleg especialitzat en accessibilitat, el Jordi Medina. La producció ha estat a càrrec de FESOCA (Federació de Persones Sordes de Catalunya).
El nostre objectiu fonamental era poder donar la benvinguda a tots els visitants, sense distincions d’idiomes o necessitats específiques, i fer-los una introducció del contingut de la col·lecció, els edificis i el ferrocarril en general. L’edició d’aquest audiovisual s’emmarca dins del període de grans reformes del museu i forma part de l’estratègia establerta en el Projecte d’Accessibilitat i Inclusió del Museu que pretén fer del museu un museu inclusiu de referència.
El relat segueix diferents àmbits i inclou imatges de diferents tipologies i empreses ferroviàries: el ferrocarril com a revulsiu econòmic i industrial; el ferrocarril i la ciutat de Vilanova i la Geltrú; el funcionament d’una màquina de vapor; el funcionament i els tipus de tracció mecànica; la sostenibilitat i la cura del medi ambient; la vocació de servei públic del ferrocarril i les persones que treballen en l’àmbit ferroviari; i, finalment, el ferrocarril com a projecte innovador que ens connecta amb el món.
Enllaç a tràiler a Youtube: https://youtu.be/Q2vnn7gqxVI


Ana Grande
Museu del Ferrocarril de Catalunya