Actualment quan parlem d’accessibilitat als museus, ens
referim a molt més que a la possibilitat física d’accedir-hi, a molt més que a
la adequació d’espais perquè s’hi pugui circular fàcilment.
Actualment accessibilitat és inclusió, és un museu per a tothom. Un museu on les persones amb capacitats diverses trobin una oferta cultural que els resulti interessant.
Un museu per a les famílies, per als amants de l’art, per a gent de diverses cultures. Un museu abastable amb tots els sentits, de manera que si te’n falta algun se t’ofereixi la possibilitat de gaudir-lo d’una altra manera.
L’accessibilitat és pensar exposicions que puguin emocionar un públic molt divers. És oferir activitats complementàries que siguin experiències vives. Accessibilitat és trobar la millor manera de comunicar-nos amb les persones.
Parlar d’accessibilitat és parlar de disseny universal, d’exposicions creades perquè tothom les pugui gaudir, amb mobiliari accessible, amb textos comprensibles, amb zones de descans i amb recursos tàctils, sonors i visuals.
L’accessibilitat no és un concepte nou en el món cultural, però si que és cert que és un propòsit recent en la majoria dels museus. L’accessibilitat està legislada (Llei 13/214 de 30 d’octubre de 2013), però encara no s’han aplicat sancions. Hi ha un temps de marge, un temps per actuar sense aturar-nos.
Finalment, assenyalar que l’lCOM (International Council of Museums) defineix el museu com «una institució al servei de la societat i oberta al públic, que adquireix, conserva, estudia, exposa i difon el patrimoni, amb finalitat d’estudi, educació i oci». Aquest compromís envers la societat ja es recull clarament en la Responsabilitat Social Corporativa de molts equipaments, i és l’eix vertebrador d’una tendència irreversible cap a la inclusió cultural a la qual la Fundació Joan Miró, clarament, es vol afegir, i que cap museu hauria d’ignorar.
Actualment accessibilitat és inclusió, és un museu per a tothom. Un museu on les persones amb capacitats diverses trobin una oferta cultural que els resulti interessant.
Un museu per a les famílies, per als amants de l’art, per a gent de diverses cultures. Un museu abastable amb tots els sentits, de manera que si te’n falta algun se t’ofereixi la possibilitat de gaudir-lo d’una altra manera.
L’accessibilitat és pensar exposicions que puguin emocionar un públic molt divers. És oferir activitats complementàries que siguin experiències vives. Accessibilitat és trobar la millor manera de comunicar-nos amb les persones.
Parlar d’accessibilitat és parlar de disseny universal, d’exposicions creades perquè tothom les pugui gaudir, amb mobiliari accessible, amb textos comprensibles, amb zones de descans i amb recursos tàctils, sonors i visuals.
L’accessibilitat no és un concepte nou en el món cultural, però si que és cert que és un propòsit recent en la majoria dels museus. L’accessibilitat està legislada (Llei 13/214 de 30 d’octubre de 2013), però encara no s’han aplicat sancions. Hi ha un temps de marge, un temps per actuar sense aturar-nos.
Finalment, assenyalar que l’lCOM (International Council of Museums) defineix el museu com «una institució al servei de la societat i oberta al públic, que adquireix, conserva, estudia, exposa i difon el patrimoni, amb finalitat d’estudi, educació i oci». Aquest compromís envers la societat ja es recull clarament en la Responsabilitat Social Corporativa de molts equipaments, i és l’eix vertebrador d’una tendència irreversible cap a la inclusió cultural a la qual la Fundació Joan Miró, clarament, es vol afegir, i que cap museu hauria d’ignorar.
Montse Quer
Departament educatiu
Departament educatiu
Fundació Joan Miró
