i les visites per a persones amb ALZHEIMER
El CCCB va tancar el passat 5
de gener del 2020 l’exposició “Feminismes” que reunia les exposicions
«L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» i
«Coreografies del gènere» amb obres
creades en els darrers anys, totes elles amb un caràcter trencador i
reivindicatiu.
Potser no és una exposició fàcil per al nostre públic, en el sentit que les
peces presentades tenen un contingut molt directe i contundent. Són
obres sense prejudicis i que, mentre preparàvem les visites, ens portaven a
plantejar-nos si eren obres adients per totes les formes de mirar i totes les
sensibilitats. Tot i això, vàrem decidir oferir visites per a persones amb
demència a l’exposició de Feminismes.
L’equip del CCCB programa Alzheimer aplega dues generacions diferents
i tres punts de vista diversos . És un dels avantatges de treballar en equip.
La Susana Garcia és qui sol fer les visites del que anomenem l’ADN de
l’exposició. Fa el discurs de la visita segons el guió expositiu i es manté en
l’explicació de l’obra, creant així un ordre en l’activitat. La Tere Perez,
mentrestant, va fent intervencions per crear ponts entre l’obra que estem
veient i la vida quotidiana, present i passada, tant dels assistents com de
nosaltres mateixes.
En les visites a aquesta exposició, com és habitual, les experiències
varien d’un grup a l’altre. Normalment les dones reben bastant bé les premisses
bàsiques de l’exposició. Pel que fa als homes, la seva recepció ha anat variant
d’unes visites a d’altres. Els nostres usuaris pertanyen, a més, a una
generació que ha viscut una vida intensa, han viscut els canvis socials
generats per la primera onada de feminisme. Però també cal tenir en compte que
han tingut una educació que els ha transmès un cert tipus d’autocensura de
caràcter moral que, de vegades, han assimilat com a pròpia. El tema podria
arribar a ser polèmic i cal prestar atenció.
Així doncs, hem tingut anècdotes com la d’un grup en el qual només hi
havia un home que havia tingut una història personal i laboral de caire
artístic. D’entrada, aquest fet ens va semblar que seria una persona progressista,
però no va ser així. Les seves reaccions van ser més aviat retrògrades. Quan li
vam demanar què opinava del feminisme, ens va respondre: “si són joves i guapes
molt bé, que vinguin, si són velles no, que no caminen”, quan en el seu grup de
companyes alguna no caminava massa be.
De vegades el llenguatge reflecteix en part aquesta autocensura de la
qual parlàvem. Per exemple, davant d’una obra on l’artista es representa a sí
mateixa com diferents tipus de dona (núvia, mare, estudiant, mestressa de casa,
prostituta...) amb un dels grups, cap de les dones no va dir la paraula
prostituta. Parlen de dona sexi, de treballadora d’una sala de festes, fins i
tot mencionen el Molino. Davant d’aquesta menció al Molino, aprofitem també per
demanar si algú va anar-hi mai. Un dels homes hi havia anat molts cops mentre
que les dones, en la gran majoria dels casos mai no hi havien anat. El Molino
era una sala de festes molt popular però amb fama de “chabacana” i no totes les
senyores de l’època hi volien anar.
Al llarg del recorregut hem escollit uns punts precisos on aturar-nos,
però algunes de les visitants aprofiten per mirar altres obres que els hi
criden l’atenció.
En acabar una de les visites, la directora del centre de dia que ens
va visitar n’estava contenta del resultat. Ens va explicar que, en un primer
comunicat a les famílies, es va indicar el nom de l’exposició
Feminismes,
i no fou rebut de forma entusiasta. En el segon comunicat van obviar el relat
del contingut i van posar l’èmfasi en la sortida mateixa. Hem
constatat que els familiars en el seu afany de cuidar i preservar les
persones amb la malaltia, el que fan sovint és limitar-la. Aquesta
directora ens insistia en el fet que pretén no infantilitzar els seus usuaris i
que aquest tipus d’activitat és tan adient com d’altres.
Reflexions:
- Les artistes que van crear aquestes obres als anys 70 tenen la mateixa edat
de les nostres visitants, aquest paral·lelisme ens fa pensar en els diferents
situacions de les dones que hi havia en aquell moment i que s’han
mantingut en el temps. La majoria de les dones que van assistir a la
visita també es consideraven reivindicatives i segur que van fer la seva
revolució i van ajudar a la milloria de la situació de la dona.
- Moltes vegades les exposicions que hem d’explicar representen un repte per
a les persones amb les que fem les visites però hem d’intentar fer-les i agraïm
que els centres de dia que decideixin apostar per aquestes sortides.
- Aquesta exposició ha coincidit amb la mostra itinerant de l’ODA “ELOGI del
Malentès”, en la mateixa temàtica de feminismes , de la que també hem fet
l’assessorament. En la visita de Can Palauet de Mataró una de las usuàries a
partir de la obra de Núria Güell , va explicar espontàniament una
problemàtica de assetjament sexual de jove en el camí de casa a la fàbrica i
com las companyes es van organitzar per ajudar-se.
Tere Pérez
RRPP / Protocol
Servei de Comunicació
Programa Alzheimer
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
