dijous, 23 de juliol de 2020

RECOMANACIONS PER A L’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT I SERVEIS ACCESSIBLES DURANT LA COVID-19


Aquest 2020 ha estat molt diferent per a tothom!  Això inclou als Museus, equipaments que, tot i els mesos de tancament, no han deixat de treballar per fer accessible la cultura i el patrimoni per a totes les persones, presencial o telemàticament. Volem i creiem que ningú ha de quedar o sentir-se exclòs, i que no hem de fer passos endarrere en l’accés a la cultura..



Des de la Taula de treball de Museus i Accessibilitat es van presentar unes recomanacions per complementar el Pla de Represa del Sector Cultural. Museus  aprovat el 3 de juliol de 2020 pel PROCICAT per emergències associades a malalties transmissibles emergents amb potencial d’alt risc. Les recomanacions tenen com a objectiu  fer més acurada l’atenció a la diversitat als museus de Catalunya. En la mateixa línia, també es van oferir suggeriments per garantir serveis d’accessibilitat i inclusió per tal d’aconseguir un escenari d’equipaments patrimonials segurs, saludables i acollidors per a totes les persones, incloses les persones amb discapacitat i risc d’exclusió social.

dimarts, 7 de juliol de 2020

L'EXPOSICIÓ FEMINISMES

i les visites per a persones amb ALZHEIMER

El CCCB va tancar el passat 5 de gener del 2020  l’exposició “Feminismes” que reunia les exposicions «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» i «Coreografies del gènere» amb obres creades en els darrers anys, totes elles amb un caràcter trencador i reivindicatiu.

Potser no és una exposició fàcil per al nostre públic, en el sentit que les peces presentades tenen un contingut  molt directe  i contundent. Són obres sense prejudicis i que, mentre preparàvem les visites, ens portaven a plantejar-nos si eren obres adients per totes les formes de mirar i totes les sensibilitats. Tot i això, vàrem decidir oferir visites per a persones amb demència a l’exposició de Feminismes.

 L’equip del CCCB programa Alzheimer aplega dues generacions diferents i tres punts de vista diversos . És un dels avantatges de treballar en equip. La Susana Garcia és qui sol fer les visites del que anomenem l’ADN de l’exposició. Fa el discurs de la visita segons el guió expositiu i es manté en l’explicació de l’obra, creant així un ordre en l’activitat. La Tere Perez, mentrestant, va fent intervencions per crear ponts entre l’obra que estem veient i la vida quotidiana, present i passada, tant dels assistents com de nosaltres mateixes.

 En les visites a aquesta exposició, com és habitual, les experiències varien d’un grup a l’altre. Normalment les dones reben bastant bé les premisses bàsiques de l’exposició. Pel que fa als homes, la seva recepció ha anat variant d’unes visites a d’altres. Els nostres usuaris pertanyen, a més, a una generació que ha viscut una vida intensa, han viscut els canvis socials generats per la primera onada de feminisme. Però també cal tenir en compte que han tingut una educació que els ha transmès un cert tipus d’autocensura de caràcter moral que, de vegades, han assimilat com a pròpia. El tema podria arribar a ser polèmic i cal prestar atenció.

 Així doncs, hem tingut anècdotes com la d’un grup en el qual només hi havia un home que havia tingut una història personal i laboral de caire artístic. D’entrada, aquest fet ens va semblar que seria una persona progressista, però no va ser així. Les seves reaccions van ser més aviat retrògrades. Quan li vam demanar què opinava del feminisme, ens va respondre: “si són joves i guapes molt bé, que vinguin, si són velles no, que no caminen”, quan en el seu grup de companyes alguna no caminava massa be.

 De vegades el llenguatge reflecteix en part aquesta autocensura de la qual parlàvem. Per exemple, davant d’una obra on l’artista es representa a sí mateixa com diferents tipus de dona (núvia, mare, estudiant, mestressa de casa, prostituta...) amb un dels grups, cap de les dones no va dir la paraula prostituta. Parlen de dona sexi, de treballadora d’una sala de festes, fins i tot mencionen el Molino. Davant d’aquesta menció al Molino, aprofitem també per demanar si algú va anar-hi mai. Un dels homes hi havia anat molts cops mentre que les dones, en la gran majoria dels casos mai no hi havien anat. El Molino era una sala de festes molt popular però amb fama de “chabacana” i no totes les senyores de l’època hi volien anar.

 Al llarg del recorregut hem escollit uns punts precisos on aturar-nos, però algunes de les visitants aprofiten per mirar altres obres que els hi criden l’atenció.

 En acabar una de les visites, la directora del centre de dia que ens va visitar n’estava contenta del resultat. Ens va explicar que, en un primer comunicat a les famílies, es va indicar el nom de l’exposició Feminismes, i no fou rebut de forma entusiasta. En el segon comunicat van obviar el relat del contingut i van posar l’èmfasi en la sortida mateixa. Hem constatat que els familiars en el seu afany de cuidar i preservar les persones amb la malaltia, el que fan  sovint és limitar-la. Aquesta directora ens insistia en el fet que pretén no infantilitzar els seus usuaris i que aquest tipus d’activitat és tan adient com d’altres.

 Reflexions:

- Les artistes que van crear aquestes obres als anys 70 tenen la mateixa edat de les nostres visitants, aquest paral·lelisme ens fa pensar en els diferents situacions  de les dones que hi havia en aquell moment i que  s’han mantingut en el temps. La majoria  de les dones que van assistir a la visita també es consideraven reivindicatives i segur que van fer la seva revolució i van ajudar a la milloria de la situació de la dona.

- Moltes vegades les exposicions que hem d’explicar representen un repte per a les persones amb les que fem les visites però hem d’intentar fer-les i agraïm que els centres de dia que  decideixin apostar per aquestes sortides.

- Aquesta exposició ha coincidit amb la mostra itinerant de l’ODA “ELOGI del Malentès”, en la mateixa temàtica  de feminismes , de la que també hem fet l’assessorament. En la visita de Can Palauet de Mataró una de las usuàries a partir de la obra de Núria Güell , va explicar espontàniament  una problemàtica de assetjament sexual de jove en el camí de casa a la fàbrica i com las companyes es van organitzar per ajudar-se.


Tere Pérez
RRPP / Protocol
Servei de Comunicació
Programa Alzheimer
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona