dijous, 23 de juliol de 2020

RECOMANACIONS PER A L’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT I SERVEIS ACCESSIBLES DURANT LA COVID-19


Aquest 2020 ha estat molt diferent per a tothom!  Això inclou als Museus, equipaments que, tot i els mesos de tancament, no han deixat de treballar per fer accessible la cultura i el patrimoni per a totes les persones, presencial o telemàticament. Volem i creiem que ningú ha de quedar o sentir-se exclòs, i que no hem de fer passos endarrere en l’accés a la cultura..



Des de la Taula de treball de Museus i Accessibilitat es van presentar unes recomanacions per complementar el Pla de Represa del Sector Cultural. Museus  aprovat el 3 de juliol de 2020 pel PROCICAT per emergències associades a malalties transmissibles emergents amb potencial d’alt risc. Les recomanacions tenen com a objectiu  fer més acurada l’atenció a la diversitat als museus de Catalunya. En la mateixa línia, també es van oferir suggeriments per garantir serveis d’accessibilitat i inclusió per tal d’aconseguir un escenari d’equipaments patrimonials segurs, saludables i acollidors per a totes les persones, incloses les persones amb discapacitat i risc d’exclusió social.

dimarts, 7 de juliol de 2020

L'EXPOSICIÓ FEMINISMES

i les visites per a persones amb ALZHEIMER

El CCCB va tancar el passat 5 de gener del 2020  l’exposició “Feminismes” que reunia les exposicions «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» i «Coreografies del gènere» amb obres creades en els darrers anys, totes elles amb un caràcter trencador i reivindicatiu.

Potser no és una exposició fàcil per al nostre públic, en el sentit que les peces presentades tenen un contingut  molt directe  i contundent. Són obres sense prejudicis i que, mentre preparàvem les visites, ens portaven a plantejar-nos si eren obres adients per totes les formes de mirar i totes les sensibilitats. Tot i això, vàrem decidir oferir visites per a persones amb demència a l’exposició de Feminismes.

 L’equip del CCCB programa Alzheimer aplega dues generacions diferents i tres punts de vista diversos . És un dels avantatges de treballar en equip. La Susana Garcia és qui sol fer les visites del que anomenem l’ADN de l’exposició. Fa el discurs de la visita segons el guió expositiu i es manté en l’explicació de l’obra, creant així un ordre en l’activitat. La Tere Perez, mentrestant, va fent intervencions per crear ponts entre l’obra que estem veient i la vida quotidiana, present i passada, tant dels assistents com de nosaltres mateixes.

 En les visites a aquesta exposició, com és habitual, les experiències varien d’un grup a l’altre. Normalment les dones reben bastant bé les premisses bàsiques de l’exposició. Pel que fa als homes, la seva recepció ha anat variant d’unes visites a d’altres. Els nostres usuaris pertanyen, a més, a una generació que ha viscut una vida intensa, han viscut els canvis socials generats per la primera onada de feminisme. Però també cal tenir en compte que han tingut una educació que els ha transmès un cert tipus d’autocensura de caràcter moral que, de vegades, han assimilat com a pròpia. El tema podria arribar a ser polèmic i cal prestar atenció.

 Així doncs, hem tingut anècdotes com la d’un grup en el qual només hi havia un home que havia tingut una història personal i laboral de caire artístic. D’entrada, aquest fet ens va semblar que seria una persona progressista, però no va ser així. Les seves reaccions van ser més aviat retrògrades. Quan li vam demanar què opinava del feminisme, ens va respondre: “si són joves i guapes molt bé, que vinguin, si són velles no, que no caminen”, quan en el seu grup de companyes alguna no caminava massa be.

 De vegades el llenguatge reflecteix en part aquesta autocensura de la qual parlàvem. Per exemple, davant d’una obra on l’artista es representa a sí mateixa com diferents tipus de dona (núvia, mare, estudiant, mestressa de casa, prostituta...) amb un dels grups, cap de les dones no va dir la paraula prostituta. Parlen de dona sexi, de treballadora d’una sala de festes, fins i tot mencionen el Molino. Davant d’aquesta menció al Molino, aprofitem també per demanar si algú va anar-hi mai. Un dels homes hi havia anat molts cops mentre que les dones, en la gran majoria dels casos mai no hi havien anat. El Molino era una sala de festes molt popular però amb fama de “chabacana” i no totes les senyores de l’època hi volien anar.

 Al llarg del recorregut hem escollit uns punts precisos on aturar-nos, però algunes de les visitants aprofiten per mirar altres obres que els hi criden l’atenció.

 En acabar una de les visites, la directora del centre de dia que ens va visitar n’estava contenta del resultat. Ens va explicar que, en un primer comunicat a les famílies, es va indicar el nom de l’exposició Feminismes, i no fou rebut de forma entusiasta. En el segon comunicat van obviar el relat del contingut i van posar l’èmfasi en la sortida mateixa. Hem constatat que els familiars en el seu afany de cuidar i preservar les persones amb la malaltia, el que fan  sovint és limitar-la. Aquesta directora ens insistia en el fet que pretén no infantilitzar els seus usuaris i que aquest tipus d’activitat és tan adient com d’altres.

 Reflexions:

- Les artistes que van crear aquestes obres als anys 70 tenen la mateixa edat de les nostres visitants, aquest paral·lelisme ens fa pensar en els diferents situacions  de les dones que hi havia en aquell moment i que  s’han mantingut en el temps. La majoria  de les dones que van assistir a la visita també es consideraven reivindicatives i segur que van fer la seva revolució i van ajudar a la milloria de la situació de la dona.

- Moltes vegades les exposicions que hem d’explicar representen un repte per a les persones amb les que fem les visites però hem d’intentar fer-les i agraïm que els centres de dia que  decideixin apostar per aquestes sortides.

- Aquesta exposició ha coincidit amb la mostra itinerant de l’ODA “ELOGI del Malentès”, en la mateixa temàtica  de feminismes , de la que també hem fet l’assessorament. En la visita de Can Palauet de Mataró una de las usuàries a partir de la obra de Núria Güell , va explicar espontàniament  una problemàtica de assetjament sexual de jove en el camí de casa a la fàbrica i com las companyes es van organitzar per ajudar-se.


Tere Pérez
RRPP / Protocol
Servei de Comunicació
Programa Alzheimer
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

dilluns, 15 de juny de 2020

TALLERS ACCESSIBLES I INCLUSIUS #DESDECASA


El 13 de març rebem la indicació de la tancada dels museus, i iniciem un camí d’adaptació constant a la nova realitat: sense públic presencial, ens llencem a l’usuari digital, amb les eines que tenim.

Entre les iniciatives d’aquests dies, els Museus d’Esplugues de Llobregat van posar especial atenció a les famílies, generant noves propostes per poder fer a casa. Entre elles una sèrie de tutorials al canal de Youtube per realitzar diferents tallers vinculats a les nostres col·leccions.

Com podíem fer-ho per incorporar el màxim de famílies possibles, d’una manera inclusiva?

El primer pas va ser tenir molt clar que no som editors de vídeos, que les eines que teníem eren casolanes, però que l’objectiu era generar un material didàctic i comprensible.

El segon pas, era posar sobre la taula a quins col·lectius volíem arribar i quines recomanacions hi ha per cadascun d’ells. Pensàvem en les persones amb dificultats visuals, auditives i cognitives, amb especial atenció, als infants amb autisme.

El tercer pas, llistat de les 4 característiques bàsiques dels audiovisuals accessibles: locució comprensible, audiodescripció, subtítols i intèrpret en Llengua de Signes

I amb aquestes idees clares i ajut de la nostra pròpia família ens vàrem posar en marxa.

Es van elaborar uns guions en llenguatge fàcil, que incorporen l’audiodescripció, d’una manera desapercebuda. S’incorporen subtítols i pictogrames, i gràcies a la col·laboració de FESOCA, intèrpret en Llengua de Signes Catalana, en alguns d’ells.

Una particularitat destacada: ens els tallers es plantegen versions tàctils per totes aquelles famílies que utilitzen les mans per interpretar el món, i per les que volen experimentar una realitat sense la imposició de la vista.

Tot i que la tècnica és molt millorable, els resultats per les valoracions que ens han arribat, han servit perquè moltes famílies treballin plegades i passin una bona estona ens aquests dies d’incertesa.

Us animeu a experimentar?



 
Carme Comas Camacho
Responsable accessibilitat
Museus d’Esplugues de Llobregat

dijous, 30 de gener de 2020

TALLER DE GAMELAN AL MUSEU DE LA MÚSICA PER VISITANTS DIVERSOS


Des de l’any 2013, el Museu de la Música compta amb un conjunt instrumental molt especial: tota una orquestra del tipus gamelan gong kebyar, provinent de l’illa de Bali, Indonèsia. Consta de 17 metal·lòfons de làmines de bronze, un parell d’instruments de gongs horitzontals, diversos gongs suspesos de grans dimensions, tambors, flautes i un instrument de corda.



En aquests 5 anys des que vam iniciar aquesta experiència, han passat per la sala del gamelan grups de col·lectius amb necessitats específiques, com ara grups amb diversitat funcional -tant psíquica com física-, gent gran, salut mental, grups en risc d’exclusió social, adolescents immigrants, grups en rehabilitació d’addiccions i reclusos provinents de centres penitenciaris. Segons la tipologia de grups, hem anat veient les contribucions que pot fer el gamelan amb cadascun d’ells.

El taller ofereix a aquests grups una hora de contacte directe amb uns instruments de producció sonora d’alta qualitat, inversament proporcional a la seva facilitat d’ús. Utilitzem només els instruments de percussió, els quals són molt senzills de fer sonar. Gràcies a la qualitat dels seus materials i de la seva manufactura, els sons són cristal·lins, nítids i ofereixen una gran recompensa sensorial a l’intèrpret. La producció sonora és altament gratificant i aquesta recompensa instantània, al seu torn, estimula la implicació i participació de l’intèrpret.

El taller compta amb uns continguts que, tot i seguir una línia rectora, es van adaptant específicament en funció de les possibilitats que els acompanyants ens fan saber prèviament i també de l’evolució de cada grup concret un cop iniciada l’activitat. El taller proposa una descoberta sonora dels instruments i una apreciació de la cultura que els ha originat, en forma de jocs. Els continguts però, sempre poden quedar relegats a un segon terme si el que compta és treballar les relacions entre els membres del grup.

La característica més important de la música gamelan com a pràctica interpretativa és el fet que es tracta d’una música absolutament col·laborativa. Tot i ser una orquestra formada per diversos instruments als nostres ulls occidentals, en realitat es concep com un únic i gran  instrument. Tots els instruments al nostre abast només en són petites parts que funcionen com una unitat inseparable. És un autèntic instrument col·laboratiu: per ser tocat, es necessita la col·laboració de diverses persones. Amb el gamelan s’exemplifica perfectament que el resultat total és superior a la suma de les parts. Tothom pot trobar el seu lloc dins el grup gràcies als diferents nivells de dificultat que presenten els diversos instruments. Tothom parteix del mateix punt, amb sorpresa i curiositat, independentment del nivell musical de cadascú o fins i tot, de la seva absència. 

Aquest aspecte tan social i inclusiu del gamelan és probablement la clau del seu èxit a Indonèsia. És extraordinàriament potent i atractiu per a qualsevol institució o agrupació de persones que vulgui fomentar un sentit de comunitat i una interacció positiva entre els seus membres.

Alguns investigadors han recercat la relació entre la pràctica regular del gamelan i la prevenció de l’Alzheimer. L’estudi de Setiadi, Pangkahila i Purwata a Indonèsia, demostra que l’augment de la capacitat de concentració i el desenvolupament de noves habilitats de coordinació, intrínseques  a la pràctica instrumental amb un conjunt gamelan, comporta beneficis i reforços cognitius que ajuden a frenar l’avanç de la malaltia.
  

El treball directe amb un gamelan fomenta la concentració, la capacitat d’escolta i comunicació, el respecte als altres, la capacitat de resolució de problemes, el treball en equip i la intel·ligència emocional. Realment podem dir, tal com es considera a Bali, que el gamelan és un autèntic regal dels Déus.

Jordi Casadevall
Dissenyador i monitor dels tallers de gamelan al Museu de la Música de Barcelona


dijous, 16 de gener de 2020

EL PALAU GÜELL S'OBRE AL BARRI

L'equipament ofereix visites i tallers a les usuàries de Diàlegs de la Dona i la Fundació Surt

El Palau Güell rep visitants d’arreu del món, en concret, més de 200.000 cada any, dels quals tan sols un 7 % són de Catalunya. Això posa de manifest que l’edifici encara és un gran desconegut per a la ciutadania local. Una de les singularitats d’aquest bé inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO és la seva ubicació al bell mig del Raval, el barri que té més equipaments culturals de Barcelona —més de 300— i, alhora, un teixit social més complex, ja que gairebé el 50 % del veïnat prové de països com el Pakistan, les Filipines, Bangladesh. Moltes de les famílies que hi habiten tenen una alta taxa d’atur i es troben en risc d’exclusió social.  Per aquest motiu, des que el 2013 el Palau Güell va posar en marxa el servei educatiu va tenir clar que havia de crear vincles amb els veïns i, en especial, amb les persones en una situació vulnerable. Amb aquesta finalitat, des de fa tres anys col·labora amb Diàlegs de la Dona, entitat que ajuda les dones nouvingudes perquè aprenguin català i castellà. Des del 2018 s’hi ha sumat l’àrea d’empoderament econòmic de la Fundació Surt, que treballa amb dones nouvingudes mitjançant el procés de reagrupament familiar.



A mesura que ens hem anat relacionant amb els veïns, hem comprovat que les barreres no són només econòmiques —ja que quan l’entrada és gratuïta (el primer diumenge de mes, per exemple) tampoc no venen a visitar-lo—, sinó també de manca de temps lliure —segons les entitats amb les quals tenim contacte, els pares i les mares fan llargues jornades tant laborals com a la llar, i en el cas de les dones les tasques domèstiques recauen en elles i les fan sense el suport dels familiars, que són lluny. Això els impedeix de gaudir d’un matí d’oci, sobretot durant el cap de setmana, el moment més habitual per a moltes famílies. D’altra banda, les barreres són també culturals, ja que sovint no saben exactament què és aquest edifici i què hi trobaran dins. Per tant, el Palau no arriba a tenir un canal de comunicació directe i fluid amb aquest sector de la població, que sí que aconsegueix col·laborant amb Diàlegs de la Dona i la Fundació Surt mitjançant les visites educatives gratuïtes.

Les usuàries d’aquestes entitats descobreixen l’immoble a través de la visita «Explora Gaudí!», la qual consisteix a trobar la similitud de les estructures arquitectòniques amb la naturalesa, i això els permet connectar amb la construcció: observen els pilars de la cavallerissa, que recorden els bolets, o la cúpula del saló central, formada d’hexàgons com els ruscs d’abelles. Tot plegat els fa volar la imaginació.

Com que moltes de les participants tenen com a referència l’arquitectura islàmica, també reconeixen de seguida les influències mudèjars del Palau, com l’enteixinat de la sala de visites o la distribució del saló central, el qual està concebut com un pati àrab.

També tenen pes a la visita la vida quotidiana de la família Güell i del servei, i els símbols que hi ha a l’edifici, que ens expliquen com era i com és la societat catalana. N’és un exemple el vitrall de la senyera del vestíbul superior, que ens serveix d’excusa per explicar la tradició de la diada de Sant Jordi.

En el cas que alguna usuària acabi d’arribar a Catalunya i no entengui ni el castellà ni el català, també és benvinguda a la visita. La solidaritat neix de seguida i alguna companya li xiuxiueja en el seu idioma d’origen tot allò que l’educadora explica. A més, pot anar descobrint l’edifici a través dels sentits. Tot plegat demostra que el Palau és un edifici inclusiu (tot i les barreres arquitectòniques), perquè les característiques mateixes de l’habitatge, que garanteixen una experiència sensorial inoblidable, van més enllà de les limitacions dels idiomes.

Així mateix, les dones que ens visiten encara mantenen els oficis artesanals, com es pot veure en els vestits que porten, amb estampats originals i de colors vius, dissenyats per elles mateixes. Per això, a l’edifici troben una font d’inspiració i un diàleg imaginari amb els col·laboradors de Gaudí, que van treballar oficis com la fusta, la ceràmica, el vitrall i la pell, els quals malauradament avui dia la nostra societat va perdent.

En el cas de la pell, coneixen la tècnica del guadamassil i del cordovà, que consisteix a treballar la pell repujada. Concretament, el guadamassil el trobem en les cadires del menjador, on les visitants poden accedir de manera excepcional. Un cop acabada la visita, el contacte que han tingut amb el guadamassil i el cordovà les permet poder fer un taller a l’espai educatiu amb la matèria primera: la pell. El taller és possible gràcies a la implicació en el projecte de l’artesana de la pell Sandra Quílez.  En aquest taller les dones elaboren un clauer amb una representació floral inspirada en l’ornamentació que han vist o un sota got fet de trencadís de peces de pell. És en aquest moment en què tenen un paper més actiu, ja que les creadores són elles.

En resum, durant la visita han pogut preguntar tot allò que no entenien i aportar-hi comentaris, han vist un espai de manera exclusiva i han elaborat un clauer que s’enduen de record. Sens dubte, tot això reforça l’autoestima d’unes dones que viuen la difícil situació que suposa arribar a un país que no saben com funciona i on els seus únics referents són la unitat familiar, els veïns i els treballadors socials.

Per acabar, una anècdota: una dona que passava per davant del Palau cada dia per anar a portar i buscar els fills de l’escola, ens va dir que abans de la visita no sabia què era aquest edifici ni què hi havia dintre. Però li cridava l’atenció. Quan hi va poder entrar, ni de bon tros es pensava que aquella façana amagaria tant treball i tanta bellesa. En certa manera, se li va obrir un món, i ara, quan hi passa per davant, el Palau ja no només és una façana excepcional, sinó també un edifici viu en la seva imaginació.

Anaïs Barnolas Soteras
Responsable servei educatiu i activitats del Palau Güell